Adéu, Esperpanya!

Que això d’Espanya és una mica massa una broma de mal gust, fins i tot molts espanyols ho comencen a constatar amb ferides a la carn. Una broma de mal gust en què situacions del tot esperpèntiques semblen ben naturals. Una broma de mal gust que tolera malament l’humor i la ironia. A Espanya és massa habitual que els menys demòcrates titllin de feixistes els que ho són més; o que es persegueixi i es condemni sense gaire respecte per la llibertat d’expressió. La llibertat d’expressió dels altres, s’entén. En aquest context, la condemna per uns acudits sobre Carrero Blanco se’m va inflamar en aaquest mail obert.

Adéu, Esperpanya!

Aquell dia que Carrero Blanco va volar fins a tocar el cel, jo encara no tenia onze anys. Recordo que ho vam celebrar com si fos festa major. I això perquè, si la memòria no m’enganya, el règim va imposar un dol oficial que es va traduir en uns dies sense escola, i a què no havien de fer més festes les criatures que a una setmana de vacances! No recordo gens de tristesa al meu voltant ni que ningú s’espantés gaire: potser sí que es va omplir algun rebost per si de cas, però la música greu que emetien les emissores de ràdio contrastava amb la tranquil·la sornegueria del carrer. Recordo més indiferència que expectació davant els canvis probables que vindrien. I recordo, sobretot, que tothom hi feia acudits sense amagar-se’n.

Ens en sabíem una pila: se’n van fer molts i tothom en deia. Com m’agradaria reproduir-ne uns quants aquí i deixar que ells sols fessin l’article… Llàstima de no tenir memòria per a aquestes coses i que em costi tant de recordar-los. Ara bé: si ho aconseguís i ho feia, estaria cometent un delicte? Diu que hi ha un jutge a Espanya que pensa que sí, i n’està tan segur que ja ha signat una condemna per això. Quan fa prop de quaranta-cinc anys que l’ogre –és sabut que ETA s’hi referia amb aquest nom: Gillo Pontecorvo en va fer una pel·lícula i tot al cap de cinc o sis anys–, que l’ogre, dic, va fer el salt de l’àngel, fer-hi broma pot ser considerat escarni de les víctimes. I es veu que això a Espanya t’ha d’inhabilitar i pot dur-te a la presó.

Segur que us hi heu encallat: escarni de les víctimes del terrorisme, diu la sentència. Sí, és clar que allò va ser un atemptat i que, per tant, literalment ho és. Però voleu dir que escau a l’almirall Carrero Blanco qualificar-lo, simplement, de víctima del terrorisme? I que sigui escarnir-ne una fer acudits sobre ell, el delfí de Franco, el president d’un govern feixista cridat a continuar la dictadura, el militar engalanat de blanc lleig com era amb aquelles celles que, calla, sí que el feien una mica ogre? Doncs poca broma que aquest és l’esperpent que es viu a Espanya ara mateix.

Per bé que tampoc no és que ens hagi de sorprendre gaire, això… Quants mesos fa que penja sobre el cap de Valtònyc una condemna per haver-se befat a ritme de rap dels Borbons i la mare que els va parir? I que fa gaires anys d’allò dels titelles aquells que van ser detinguts, amb els titellaires corresponents, per una hipotètica apologia del terrorisme? Quantes denúncies no deuen haver estat admeses pels jutjats d’arreu d’Espanya, aquests darrers mesos, aquests darrers anys, comptat i debatut de la llei mordassa ençà, per delictes contra el dret a l’honor, com ara calúmnies i injúries, i per hipotètiques invitacions a l’alteració de l’ordre públic? Que hi ha ningú que en porti el compte?

Sí, així és Espanya ara mateix. Esteu segurs que us expresseu amb llibertat, amb tota la llibertat? O us heu descobert més d’una vegada i de dues mesurant les paraules abans de piular-les, no fos cas que algú se’n sentís ofès? Bé, algú: algú com ja m’enteneu qui. Perquè també n’hi ha que prou que s’hi deixen anar i els jutges encara els troben les gràcies. Com aquells que van ocupar a insults i empentes el centre Blanquerna de Madrid. O la jutgessa aquella impresentable i monolingüe d’Olot. Com en els jocs dels tafurs, si els cau alguna condemna, ara mira cap aquí, ara mira cap allà, ja els l’han suspesa, o perdonada, o disfressada. Si no és que encara rebota sobre el qui n’ha estat víctima, i ai de tu que te’n queixis.

Sí, la dimensió de l’esperpent en què es va convertint Espanya és tan descomunal que ja només ens deu quedar una sortida, abans d’anar-nos-en. Diguem-ho fi? Sí: cagar-nos-hi. Especialment en el seu sistema judicial i en tota aquesta trepa de jutges sàtrapes que es deuen pensar, pretensiosos, estarrufats, que la justícia és seva. Que la justícia són ells.

 

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Opinió publicada i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*