Es pot llegir Ramon Llull en veu alta, avui?

© Carme Esteve/AELC

Intentar-ho, ara que celebrarem el setè centenari de la seva mort, és el repte que vaig acceptar davant la convocatòria d’una marató de lectures llançada per l’Associació d’Escriptors, dins la Setmana del Llibre Català, per al matí de la Diada, i que vam tirar endavant entre ullades de sol i avisos de xàfec.

El primer graó del repte era l’elecció dels textos. La temptació de recórrer al Llibre de les bèsties, sens dubte la més popular de les obres de Llull, va ser alta: i, de fet, en duia al sarró el relat brevíssim del poll i la puça, el posoll i la neira en la llengua de Llull, per si de cas. Però remenant l’edició de les Poesies que Josep Romeu va refer el 1988 per a Enciclopèdia em va semblar que algunes estrofes de “Lo desconhort” podien fer el fet. I també alguns fragments de la introducció del Llibre d’amic e amat.

El segon graó del repte: decidir com llegir-ho. En la llengua medieval? Adaptant-lo al català d’avui? Fent-ne, més que una lectura, la glossa? Després d’unes quantes voltes i provatures, la decisió va ser una mena d’entremig: llegir la versió original, tret d’alguna paraula massa remota, amb la meva dicció central, i amb alguns moments de glossa.

El tercer graó, passar a la pràctica. Al primer text, la segona estrofa de “Lo desconhort”, Llull recorda com de pecador que era va transformar-se en apòstol del Crist:

Quan fui gran e sentí del món sa vanitat,
comencé a far mal e entré en pecat,
oblidant Déus gloriós, siguent carnalitat;
mas plac a Jesucrist, per sa gran pietat,
que·s presentà a mi cinc vets crucifigat,
per ço que·l remembràs e·n fos enamorat
tan fort, que eu tractàs com ell fos preïcat
per tot lo món, e que fos dita veritat
de la sua trinitat e com fo encarnat;
per què eu fui espirat en tan gran volentat,
que res àls no amé mas que ell fos honrat;
e adoncs comencé com lo servís de grat.

El segon text escollit, l’estrofa LXVI del mateix poema, mostra l’afecte amb què l’ermità i Ramon, que han estat dialogant tot al llarg del poema —Llull gairebé sempre recorre al diàleg com a recurs narratiu o exposirtiu— s’acomiaden:

L’ermità e Ramon preseren comiat
e abdós en plorant se són baisat e abraçat,
e cascú dix a l’altre que a Déu fos comanat
e en oració l’u per l’autre membrat.
Al partir s’esguardaren ab molt gran caritat,
pietat e dolor, cascú agenollat,
e cascú senyà l’altre e hac agraciat.
La un se partí de l’altre ab mant sospir gitat
car mais no preposaven que fossen assemblat
en est món, mas en l’altre, si a Déu ve de grat.
E quan cascú de l’autre se fo un petit lunyat
tantost fo l’un per l’altre molt fortment desirat.

Així que es van separar van començar a desitjar-se, es van començar a enyorar… No és bonic?

Per acabar vaig triar uns fragments de la introducció del Llibre d’amic e amat. Llull hi explica que un ermità de viatge a Roma, escandalitzat per la desorientació que veu en l’estil de vida de la majoria d’ermitans, demana a Blanquerna que escrigui un llibre per ajudar-los a fer via dreta. I Blanquerna fa un exercici de contemplació, “per tal que en la oració Déus li demostràs la manera e la matèria de què ell feés lo llibre”. En va sortir la “volentat que fés Llibre de amic e amat, lo qual amic fos feel e devot crestià, e l’amat fos Déu”.

Però com fer-lo, aquest llibre? Blanquerna recorda que “li recontà un sarraí que los sarraïns han alcuns hòmens religiosos, e enfre los altres e aquells qui són més preats enfre ells, són unes gents qui han nom «sufies», e aquells han paraules d’amor e exemplis abreujats e qui donen a home gran devoció”. I, en un exercici de diàleg cultural, o gairebé de mestissatge interessat, adopta la manera de fer d’aquests sufís musulmans i s’empesca de fer un llibre de màximes o aforismes. “E en la benedicció de Déu, Blanquerna començà son llibre, lo qual departí en aitants verses con ha dies en l’any”.

Doncs, es pot llegir Ramon Llull en veu alta, avui? Tinc la impressió que sí. I que, quan surt bé, segur que val molt la pena. Set segles després, molt de Llull ens diu coses avui.

 

[Fotografia de © Carme Esteve/AELC.]

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Carnet, Lectures i etiquetada amb , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*