La cantarella de Nuria Amat

Vaig conèixer Nuria Amat als anys 90, quan vam coincidir, dues o potser tres vegades, en les reunions de la sectorial dedicada a les lletres dins el que s’anomenava Accent de cultura, que va culminar el 1999 amb la publicació, sota aquest títol, d’un pla estratègic per a la cultura a Barcelona. […]

Això era un projecte impulsat des de l’ICuB per Ferran Mascarell, ara conseller de cultura del govern de CiU i aleshores regidor del ram dins el consistori barceloní governat pel PSC, i consistia en una pantomima de participació d’aquelles que tant li agraden: al principi es convida molta gent a dir-hi la seva i al final es presenta, com si fos el fruit destil·lat de les discussions, un document que avala els propòsits aproximadament difuminats del convocant. Però no ens desviem de la qüestió. I la qüestió és que en una d’aquelles reunions Nuria Amat va fer una intervenció que em va deixar corprès, i encara no me n’he refet.

Jo aleshores era editor i era com a especialista en el sistema literari català que es demanava que hi posés el meu accent. Una de les coses que més em preocupava era la falta de visibilitat pública dels escriptors catalans: en tant que director literari d’Edicions Proa topava com qui diu cada dia amb la dificultat que teníem, editors i escriptors, per accedir als mitjans de comunicació en general, i també als mitjans públics del país, i per rebre-hi un tracte digne. Vaja, que per a moltes capçaleres la literatura de debò, els llibres seriosos, no eren ni per accident els que fèiem la gent considerada de la crosta… I així, dia a dia, anàvem acumulant greuges contra els mitjans i els seus professionals i, fins i tot, contra els que hi rebien bon tracte.

En aquest context, apareix Nuria Amat i es queixa de la marginació de què, a parer seu, eren objecte els escriptors d’aquí en llengua castellana. Una marginació que sentia, deia, personalment, en pròpia carn, com si diguéssim. Una discriminació practicada, segons el seu relat, des de les administracions i des dels mitjans de comunicació, per començar. Diria que aquell dia vaig replicar, astorat i probablement amb massa vehemència. O potser vaig callar, per por de les conseqüències que hauria pogut tenir la rèplica irada.

Ara, passats els anys, m’adono que no he agraït mai prou a Nuria Amat aquell bany de realitat. Perquè no tinc per què dubtar que fossin autèntics la percepció personal, fins i tot el patiment, de l’escriptora barcelonina. I que els manifestés en aquella ocasió em va ajudar a analitzar la meva, de percepció, a posar-hi una mica de distància i a afinar, em sembla, els diagnòstics que n’havia de desprendre. Hi ha un problema de fons, enorme, que és la presència –quantitativa i, sobretot, qualitativa– que té en la societat d’avui la literatura. Una presència fatalment minsa que suscita tota mena de pugnes per conquerir-la. Per exemple, a casa nostra, entre escriptors en llengua catalana i escriptors d’expressió castellana.

Però una cosa és això i tota una altra que aquesta suposada discriminació cap als escriptors castellans dels Països Catalans hi sigui. I que tingui un caràcter lingüístic, ètnic o ideològic. Insinuar-ho als anys 90 era fals i fora de lloc. Persistir-hi ara només pot considerar-se un deliri interessat. I si algú considera que exagero, que llegeixi l’article aquest que ara ha escampat Nuria Amat i prengui notes en dues columnes. En una que hi apunti els fets provats i reals. A l’altra, les suposicions, les falsedats, les manipulacions i les mentides. El resultat, en el millor dels casos, no té nom de patologia?

 

Quant a oi

Lector, editor, dinamitzador literari i, fins i tot, botiguer. Professor de literatura i humanitats a la Universitat Ramon Llull i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes (2007-2012). S'ha dedicat sempre a la promoció d'activitats literàries i el foment de la lectura. Ha exercit la crítica literària i el periodisme cultural en diversos diaris i revistes i ha col·laborat en programes de ràdio i televisió. Ha participat en diversos projectes com la publicació electrònica "1991 Revista magnètica", el portal web Vilaweb Lletres o la revista trimestral "Idees Revista de temes contemporanis". Ha estat director literari d’Edicions Proa/Enciclopèdia Catalana, entre 1987 i 1998. Ha tingut cura de l’edició de l’obra poètica de Montserrat Abelló i treballa en l’àmbit de la sociologia de la literatura i de l’edició; s'ha especialitzat en tecnologies de l'escriptura i de la lectura i té en curs la tesi doctoral sota el títol "La inversió cultural: La invenció de les pantalles en l’evolució de les tecnologies de l’escriptura i de la lectura i la seva relació amb la pèrdua de significació de la cultura". Ha publicat alguns llibres per a infants i el llibre de poemes "Moments feliços".
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Cosa pública i etiquetada amb , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

11 respostes a La cantarella de Nuria Amat

  1. El que menys puc dir de l’article de l’Amat és que és indecent. Acusa sense aportar cap dada i, a més, s’apropia de la figura d’Orwell i dels nsotres grans literats absents que no li poden replicar. Realment indecent. Realment un retrat més de la gent del Forum Babel i dels que ens titllen de nazis (no en aquest article). El diari El País s’infla de glòria en la seva campanya antisobiranista: la “caverna rosa”!, l’altra cara de la Marca Espanya.

  2. Jordi diu:

    Ho sento, però no he pogut acabar de llegir l’article de la Nuria Amat, no tant per les falsedats com per farragós, si la seva literatura és bona, ja la vendrà en molts idiomes i fins i tot es traduirà al Català, el negoci és el negoci. Però tinc la sospita que no val ni un duro. I clar, si algú subvenciona l’anticatalanisme, almenys tria la qualitat.

  3. Miquel Bruc diu:

    Doncs sí, és un reguitzell de mentides. I la il·lustració que acompanya l’article és d’antologia. És pura vilesa. ‘El País’ paga opinadors que menteixen d’una manera bastarda, innoble. Però a les aules de biblioteconomia ja l’hem patida prou, l’ombra d’aquest personatge fruit d’un ‘milieu’ barceloní molt concret que no ha sabut mai res fora del seu nas superior; tres quarts del mateix de Vargas Llosa, tan i tan reconegut per la seva implicació en aquella Barcelona plena de barraques i de barraquisme vertical, de tortura i de crims impunes encara avui. Justament va de bracet del partit fundat per un d’aquells assassins, senador vitalici a major glòria del Reino de España i d’aquell ‘desheretat’ de fortunes que ha fet muts i a la gàbia, però ben aforat. Fan fàstic.

    • Paula diu:

      Ostres! Tu també la vas patir a Bilioteconomia? Quan hi anava jo, l´Amat era professora però sovint no venia. Vaig veure clarament que li importaven un rave l´ensenyament i l´alumnat. Cap responsabilitat. I va de víctima! A mi, aquesta gent que no té responsabilitat i , a sobre, van d´ofesos, em fan molt poc de respecte. De fet, gens.
      Aquesta dona, concretament, sembla patir la “síndrome Boadella” que és la malaltia que agafen els “intel.lectuals o els “artistes” que no se´n surten o que ja van de capa caiguda i volen obtenir notorietat a costa del que sigui, generalment bescantant Catalunya a Madrid, que els ho agraeix i els dóna la publicitat que no poden abastar amb el seu “art”.
      Que es retiri a la seva mansió de la costa Brava i practiqui la meditació. A veure si es tranquil.litza.

  4. Vaig llegir l’article al Pais, no em preocupa el que digui aquesta pobra noia amb dificultats per a publicar els seus productes literaris, el que preocupa és que un diari considerat seriós s’avingui i segurament pagui cada setmana un article -perquè cada setmana en un surt com a mínim un- escrit per un lletraferit d’origen catalanesc, disposat a dir una bona quantitat de mentides evidents i comprovables per qualsevol observador neutral de la realitat catalana. Fins on estan disposats a arribar aquesta gent?
    Han perdut del tot la vergonya i la dignitat professional?

  5. pere diu:

    No ho deu pas dir per l’episodi d’Utrecht?

  6. Jaume Benet diu:

    Benvolgut Oriol, potser vaig amb el lliri a la mà però em costa molt de comprendre els arguments de determinats personatges de la cultura entestats en capgirar la realitat. Mirar de fer-nos combregar amb rodes de molí afirmant que els escriptors d’expressió castellana són marginats a Catalunya quan només cal mirar l’aparador de qualsevol llibreria per a adonar-nos de la preeminència absoluta de la literatura en castellà per sobre de la catalana esdevé un exercici de cinisme.
    No he llegit res d’aquesta senyora però la seva actitud em fa pensar que vol justificar el seu fracàs amb aquest suposat menysteniment d’uns escriptors que -no ho oblidem- tenen darrera la força d’un Estat i d’una llengua que parlen centenars de milions de persones.
    Dit això, sospito que no és tan bona autora per a triomfar en un mercat tan gran. A fi de comptes, altres autors catalans com Mendoza, Matute o l’enyorat Terenci bé que han venut arreu des de Catalunya estant.

    Salutacions.
    Jaume

  7. josepblesa diu:

    És la segona vegada que llig el teu text, Oriol. Abans no havia anat a l’article de la sra. Amat. Ara sí: manipula els senyors Orwell, a Pla, Castellet, etc…autoarrogant-se el poder de saber què farien ells. Vici comú de l’espanyolada. Total, que és una manera de muntar a l’autobús dels escriptors ultranacionalistes de l’estat colonitzant. Com James Joyce, però sense la bona literatura de l’Ulisses, sols, amb la malaòstia de Dublinesos. No cal perdre el temps. Dacsa per als pollastres i gallines de l’altiplà.
    A fer la mà, tu !

  8. Jordi Peiró diu:

    És el més semblant que he llegit a un text de final de EGB, premiat fa 50 anys per la seva adhesió al règim. L’altre dia la vaig escoltar al Mati amb la Terribas i vaig al.lucinar bastant.

  9. Miquel diu:

    Tot l’article és un homenatge involuntari a Orwell, aplicant els còdis del Ministeri de la Veritat a través de la nova llengua (newspeak). En aquest sentit, el text és més intel.ligent que qui ho ha escrit.

  10. Toni Mtnez diu:

    El millor de l´article és la complaença que mostra a la signatura. Ja se que els rotatius solen posar la professió d´aquell que escriu l´article, però és que no em puc ni imaginar que només faci del que diu que fa, doncs potser passa gana i tot, eh!
    Nuria Amat es escritora; ojo! en español por si aca! En Coll i en Bosch que no s´enfadin.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*