ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS
Bloc de Tomàs-Maria Porta i Calsina
REPASSANT LES DECLINACIONS LLATINES AMB LA MEVA FILLA.
“C’est le plus vieux tango du monde
Celui que les têtes blondes
Ânonnent comme une ronde
En apprenant leur latin
C’est le tango du collège
Qui prend les rêves au piège
Et dont il est sacrilège
De ne pas sortir malin
C’est le tango des bons pères
Qui surveillent l’œil sévère
Les Jules et les Prosper
Qui seront la France de demain
Rosa rosa rosam
Rosae rosae rosa
Rosae rosae rosas
Rosarum rosis rosis
C’est le tango des forts en thème
Boutonneux jusqu’à l’extrême
Et qui recouvrent de laine
Leur cœur qui est déjà froid
C’est le tango des forts en rien
Qui déclinent de chagrin
Et qui seront pharmaciens
Parce que papa ne l’était pas
C’est le temps où j’étais dernier
Car ce tango rosa rosae
J’inclinais à lui préférer
Déjà ma cousine Rosa
[Más Letras en http://es.mp3lyrics.org/XGm4]
Rosa rosa rosam
Rosae rosae rosa
Rosae rosae rosas
Rosarum rosis rosis
C’est le tango des promenades
Deux par seul sous les arcades
Cernés de corbeaux et d’alcades
Qui nous protégeaient des pourquoi
C’est le tango de la pluie sur la cour
Le miroir d’une flaque sans amour
Qui m’a fait comprendre un beau jour
Que je ne serais pas Vasco de Gama
Mais c’est le tango du temps béni
Où pour un baiser trop petit
Dans la clairière d’un jeudi
A rosi cousine Rosa
Rosa rosa rosam
Rosae rosae rosa
Rosae rosae rosas
Rosarum rosis rosis
C’est le tango du temps des zéros
J’en avais tant des minces des gros
Que j’en faisais des tunnels pour Charlot
Des auréoles pour saint François
C’est le tango des récompenses
Qui vont à ceux qui ont la chance
D’apprendre dès leur enfance
Tout ce qui ne leur servira pas
Mais c’est le tango que l’on regrette
Une fois que le temps s’achète
Et que l’on s’aperçoit tout bête
Qu’il y a des épines aux Rosa
Rosa rosa rosam
Rosae rosae rosa
Rosae rosae rosas
Rosarum rosis rosis”
Jacques Brel (“Rosa”)
Arribo a casa pels volts de les 12 nit. Vinc d’una tertúlia literària. Em xerrat una mica de tot, encara que el llibre que havia de centrar el tema era “Les escales de Llevant” de Amin Malouf. Ja se sap el que passa: som llatins i ens en anem d’una cosa a una altra com el borinot va de flor en flor.
Quan arribo a casa trobo la meva filla gran estudiant llatí. Em diu si li puc preguntar les declinacions i li dic que és honor. És un honor que els fills ens demanin que els ajudem a estudiar. Que encara ens considerin útils per alguna cosa.
M’emociona tornar al rosa, rosa, rosam, rosae, rosae, rosa dels meus setze anys.
Era a La Salle Bonanova. I jo tenia un professor de llatí francament dolent. Només ens feia memoritzar les declinacions i els verbs. Només ens feia traduir Cèsar, Ciceró i Salusti i no ens explicava el fascinant geni dels romans, que és el geni que essencialment ens ha fet com a país.
La mitologia i la història romana, el Dret i l’art romà, són fascinants. Odio el meu professor – un individu tímid que no tenia cap interés a ensenyar-nos res – per haver-me ensenyat a odiar el llatí. Com et poden fer arribar a odiar quelcom tant màgic com és la història, la llengua i la cultura llatina? Als mals mestres se’ls hauria de posar penes de presó perquè maltracten i desfan futurs ciutadans. Pocs càncers socials em semblen més detestables.
Jo tenia un professor de grec, en canvi, que era l’altra cara de la moneda. Evidenment que ens feia declinar i saber els verbs, però bona part de les seves classes les omplia explicant llegendes gregues o llegint-nos faules d’Isop. Encara penso amb el professor Lagarriga – tant petit i tant elegant sempre – amb un immens afecte.
Ja em deleixo per retrobar-me amb la meva filla amb unes cites que cap estudiant no s’hauria de perdre:
I. Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra? quamdiu etiam furor iste tuus nos eludet? quem ad finem sese effrenata jactabit audacia? Nihilne te nocturnum praesidium Palati, nihil urbis vigiliae, nihil timor populi, nihil concursus bonorum omnium, nihil hic munitissimus habendi senatus locus, nihil horum ora voltusque moverunt? Patere tua consilia non sentis, constrictam jam horum omnium scientia teneri conjurationem tuam non vides? Quid proxima, quid superiore nocte egeris, ubi fueris, quos convocaveris, quid consilii ceperis, quem nostrum ignorare arbitraris?
II. O tempora, o mores! Senatus haec intellegit. Consul videt; hic tamen vivit. Vivit? immo vero etiam in senatum venit, fit publici consilii particeps, notat et designat oculis ad caedem unum quemque nostrum. Nos autem fortes viri satisfacere rei publicae videmur, si istius furorem ac tela vitemus. Ad mortem te, Catilina, duci iussu consulis iam pridem oportebat, in te conferri pestem, quam tu in nos [omnes iam diu] machinaris.
O
“Gallia est omnis divisa in partes tres, quarum unam incolunt Belgae, aliam Aquitani, tertiam qui ipsorum lingua Celtae, nostra Galli appellantur. 2 Hi omnes lingua, institutis, legibus inter se differunt. Gallos ab Aquitanis Garumna flumen, a Belgis Matrona et Sequana dividit…”
Mare meva quina alegria retobar Ciceró i César! Ser pare té aquestes immenses alegries. Gràcies filla per pensar en mi.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!