ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

Jacques Brel va deixar de cantar l’any 1966. Jo tenia quatre anys i possiblement no havia passat del general Bum – Bum. Va morir l’any 1978 – jo tenia 16 anys i cantava Raimon, Llach i La Trinca-.  Encara no sabia qui era Brel. Ni Brassens, ni Moustaki, ni Ferré.

Vaig crèixer amb la Nova Cançó. Els divendres, quan tornava de La Salle Bonanova a casa, baixava al carrer de Pelai i comprava discos i llibres. Sobre tot en català perquè llavors aquí hi havia una série de gent que féiem aquestes coses. També en compràvem en anglés i la veritat és que no m’explico com, així a la babalà, vaig comprar un disc de Brel, a qui no coneixia de res.

El disc –el volum segon de “Sólo hubo un Jacques Brel”- em va fascinar. Cantava “Rosa”, “Magdeleine”, “Les flamandes”, “Jeff” i jo vaig copsar des d’un primer moment que Brel era un cantautor extraordinari, un poeta fora de sèrie, un cantant genial i un bon músic. Després, quan el veuria actuar en DVD’s, m’adonaria que també era un actor immens. Les comparacions són odioses però penso que és el cantautor més complet de tots els que conec.

No vaig veure en viu mai ni Brel, ni Brassens – un altre cantautor que, juntament amb Raimon i Llach – porten tota la vida acompanyant-me. Però me l’he fet meu i això que més que entendre les seves cançons jo, que havia estudiat anglès i no francès a l’escola – les intuïa.

Per això veure aquest vespre Jordi Vidal al teatre Almeria interpretant Brel traduït al català ha estat quelcom molt especial per a mi. És com visitar un territori del que fa molts anys que et parlen i tu no acabes de fer-te a l’idea de com és.

Naturalment Brel i Vidal no són iguals ni pretenen ser-ho. Per començar Brel anava acompanyat d’una petita orquestra i Vidal té la gosadia d’anar acompanyat de’n Toni Xuclà i de la seva veu potent i molt lírica. Els gestos de Vidal tinc la sensació que són més atrevits que els de Brel, però ves a saber. I, finalment, Vidal juga amb el públic com si estiguèssim en un espectacle de cabaret, cosa que em sembla que Brel no feia.

Una tercera part de l’espectacle està dedicat al senyor de la Manxa, que és una obra de Brel que pràcticament desconeixia i que em sembla molt notable.

És diumenge a la tarda. Són les 20 hores. Al teatre hi ha unes 40 persones,  una tercera part de l’aforament. Llegeixo, però, que l’espectacle s’havia d’acabar el dia 29 de gener i que, gràcies a l’èxit de públic, es prorroga fins al 12 de febrer.

Val molt la pena.

em d’aprendre a mirar (Il faut regarder…( 

Mercè Madolell

 Més enllà de la pols
que tenim al davant
i del viure de molts
que és viure sagnant;
més enllà de l’abús,
de la befa i el crim
i del tracte no just
que en la terra sofrim…
Enllà de l’horitzó
que voldríem més clar,
enllà de tan dolor
hem d’aprendre a mirar
hem d’aprendre a mirar
allò que ens dóna fe,
el blat que vol granar
i el riu que baixa ple.
L’amic que ens és fidel,
la noia que somriu
la força de l’arrel,
la branca que reviu!…

Més enllà dels neguits,
dels sanglots ofegats
i dels planys i dels crits
dels homes espantats.
Més enllà del saqueig
i l’estrèpit tan fort
del nocturn bombardeig
i el soroll de la mort…
Si volem que demà
puguin viure els hereus
hem d’aprendre a escoltar
altres cants i altres veus.
Hem d’aprendre a escoltar
la pluja sobre el port
l’ocell que canta al pla,
la sang que arriba al cor.
El vi que omple la gerra,
la cançó de bressol,
i l’alè de la terra
on trobem el consol…
Hem d’aprendre a escoltar!
Hem d’aprendre a mirar

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!