ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

Discutir sobre si la pietat és una virtut o un defecte donaria per moltíssims articles. Greco-romans i cristians la van considerar una virtut, però al segle XIX Nietzsche va venir a dir que tenir pietat només servia per a perpetuar el poder dels febles. Hitler, Stalin i Truman, cadascún per la seva banda-i amb els seus deixebles contemporanis i posteriors-, situarien les coses al seu lloc. Milions de morts, massacres, malalties de per vida etc…Una desgràcia brutal.

De l’any 1945 ençà les guerres entre els humans continuen. Potser sí que és cert que la guerra és quelcom immanent al génere humà i que existirà mentre existim. I les guerres ens parlen d’odi, de masacres, de tortures, de violacions, de vexacions. No dóna la sensació que tota aquesta barbàrie hagi servit per a que els forts –que se soposa que deuen ser els civilitzats, els més intel.ligents, els més talentosos- hagin aconseguit arreglar el món. Els humans continuem barallant-nos plens de ràbia i amb armes cada vegada més potents. Com si li estiguèssim dient a l’univers que no caldrà que un meteorit vingui a destruir-nos, que ja ho farem nosaltres sols. Sembla que som així d’estúpids.

Però malgrat Nietzsche i tots els agressors gràcies a Déu la pietat existeix. Consisteix en tenir compasió d’una persona o persones que estan patint i procurar donar’ls-hi consol i ajudar-los. Consisteix, en definitiva, en la fraternitat humana, en una fraternitat humana no entesa com la de Caïm i Abel, sinó com Càstor i Polux. Com més avancen les tècniques guerreres més indispensable és la fraternitat per a salvar el món.

Si pot ser una fraternitat basada en l’empatia i no en la pietat. Perquè l’empatia és dona entre iguals, mentre que la pietat suposa la superioritat del que sent pietat envers d’aquell que es compadit.

Aquestes reflexions les faig arran de la brillantíssima – i a l’hora senzillíssima – fotografia de Samuel Aranda titulada “La pietat iemení”, que representa una mare iemení compadint-se del seu fill. La fotografia ha guanyat el Premi Internacional de Fotografia del New York Times del 2011, cosa que també parla de la grandesa espiritual de molts americans que simplement no estan disposats a veure els musulmans com a enemics.

Està bé que la mare vesteixi burka perquè sovint des d’Occident tenim la sensació que els musulmans no tenen sentiments i Aranda ens demostra que les mares i els sentiments maternals són universals, com és universal l’empatia, la pietat i la fraternitat. I el patiment. I la injustícia.

Penso inevitablement en “La pietat” de Miquel Àngel. I penso que, tot i que els models del geni florentí devien ser italians, Maria i Jesús eren jueus i, per tant, semites, com la mare i el fill de la foto d’Aranda, que assegura que, per a fer-la, no va demanar a ningú que posès per a ell sinó que va anar a un hòspital de ferits del Iemen i va aprofitar el moment.

És una fotografia que no només hauriem de penjar en les parets que mirem cada dia, sinó que ens l’hauriem de penjar al cor. Potser no se’ns pot demanar que estimem als altres com les mares estimen els seus fills –que és l’amor suprem que es dóna a aquest món- però si que hauriem d’aconseguir individual i col.lectivament insuflar-nos de l’amor fraternal, l’única esperança per a que el món no acabi com una immensa Hiroshima, una camp d’extermini o un gulag.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!