ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

No dic que la joventut no hagi de ser dialèctica. No dic que la joventut no hagi de ser l’antítesi de la tesi que ara vivim. Sé que serà ella la que aconseguirà una nova síntesi que esdevindrà la tesi a la que s’enfrontarà la joventut següent. Això ho va explicar perfectament Hegal i Marx ho va deformar pels seus interessos ideològics.

Els joves han de fer de joves. En primer lloc perquè no poden fer una altra cosa. Un jove no pot fer ni d’infant, ni d’home madur, ni de vell, ni de senil. No pot fer-ho perquè no ho és i actuar com el que no ets és impossible. Però és que, a més, no seria bo socialment. Pel progrès humà cal que els joves facin de joves.

I fer de joves vol dir anar a buscar tots els defectes, tots els vicis, tots els errors, totes les nafres en l’actual manera de fer les coses i dir que no. Que hi ha coses que no rutllen i que no poden ser conservades de cap manera. Aquesta és la seva antítesi i, si som honestos, ens caldrà reconèixer que ara i aquí no els hi caldrà fer un esforç gaire profund per a trobar coses que no rutllin.

Així com fa 10 anys semblava que viviem a Xauxa i semblava que el que feien els joves era simplement fruir-ne, ara de cop sembla que visquem a l’infern dantesc i, és clar, els joves no hi estan d’acord. Creuen que tenen dret a viure a Xauxa. És natural.

Però el cas és que històricament s’ha donat molt poc sovint això de viure a Xauxa, és més, quan s’ha estirat massa d’aquesta Xauxa s’ha acabat fent un pa com unes hòsties, que és justament el que ens ha passat ara. És cert que d’aquesta gran hòstia social no en tenen la culpa els joves però també és cert, crec, que els joves no tenen el dret adquirit a través de no sé quin contracte a viure a Xauxa.

La situació econòmica que tenim és la que és i la situació econòmica en que es troben les nostres administracions també és la que és. I les matemàtiques dissortadament són les que són i els creditors volen cobrar i tota aquesta série de coses que els joves no entenen perquè són joves però que ja entendran quan madurin. Ens ha passat a tots.

Pel que fa als estudiants, francament, no entenc que es manifestin contra les retallades. Entenc que ho facin –sense raó- aquells als que els hi toca el rebre perquè els hi rebaixen els sou. Entenc que ho facin –sense raó- aquells a qui els hi toca el rebre perquè deixen de gaudir de quelcom que els hi era absolutament necessari (?). Però els estudiants: en què notaran aquestes retallades? És que volen més hores de classe? No m’ho crec. Jo també he estat estudiant i el bar de la facultat de Dret estava ple a totes hores.

Jo tinc la sensació que els estudiants volen jugar a ser revolucionaris, volen jugar a fer la revolució. Això és una pena per dos motius: el primer és perquè ho fan en hores de classe i això vol dir que entren en contradicció amb el que demanen (i, fet i fet, ens estafen a la resta dels ciutadans ja que els seus estudis es subvencionen bàsicament amb els nostres impostos) i en segon lloc perquè, ja que s’hi posen, el que haurien de fer en comptes de fer el ximple és bastir una revolució o una reforma com Déu mana. Es a dir, donar idees i projectes factibles perquè sortim del fons del pou el més aviat possible.

Sé que demanar als estudiants –i als joves ens general – idees o projectes és fer demagògia (jo me’n recordo perfectament de quan jo també en feia i, per tant, és quelcom après de per vida). Justament estant estudiant, entre d’altres coses, per a tenir idees i projectes que serveixin d’antítesi a la nostra generació. I això no em desespera perquè sé que ho aconseguiran: és llei de vida.

Ara bé, hi ha quelcom que els estudiants i els joves han d’aprendre i que és molt simple: les coses que no ens pertanyen del tot no es trenquen. No poden trencar ni els béns privats dels altres, ni els béns públics. A això no hi tenen dret i cal que siguin castigats amb tota la duresa del Codi Penal si ho fan. En primer lloc, perquè és de llei. En segon lloc, perquè quan causen aquests danys provoquen despeses que fan augmentar les retallades contra les que diuen lluitar (és a dir, per rucs) i, finalment, perquè les lliçons s’han d’aprendre el més aviat possible i, si pot ser, per sempre.

Per cert, com tothom sap el títol de l’article i el primer paràgraf són de Sòcrates, un mestre que –com el rector de la Universitat de Barcelona- també es queixava del que feien els seus estudiants.  I mentre les partícules de l’immortal Sòcrates floten per l’univers, nosaltres senzillament ens fem grans. En el fons no crec que siguin més tirans del que ho érem nosaltres. Però ja fa tants anys d’això….

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!