ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

La victòria de Hollande és important perquè permetrà que les idees alternatives a l`actual política d’estricta austeritat és posin en funcionament. És a dir, es podrà comprobar si és possible una política alternativa o si els enunciats de l’esquerra només són paraules que acaben esdevenint no-res- 

Al final resulta que l’ala més dretana dels socialistes i l’ala més progressista dels conservadors venen a desembocar molt sovint en el liberalisme, que és l’ideal que jo defenso.  Com que Hollande és un socialista de centre esquerra i Sarkosy cada vegada s’anava escorant més cap a l’extrema dreta, potser sí que en el fons em representaria més Hollande que Sarkosy.

Ara bé, si Hollande aplica unes polítiques liberals a França, no veig quina serà la diferència amb les polítiques que estan seguint els governs conservadors i liberals. Ja ho diuen alguns analistes polítics que hi ha diferents partits polítics, però només hi ha una política. Però això no hauria de ser així i si és així gairebé no cal que es facin eleccions, a no ser que es consideri que els nous equips faran millor la mateixa política que els antics.

Però si això a França Hollande segueix la mateixa política econòmica que Sarkosy s’esdevindrà un frau electoral ( cosa que és tant comú, que ja no ho denunciem, però que en el fons hauria de ser prou per a que es tornèssin a repetir les eleccions ) i, a més, la pèrdua de l’oportunitat de demostrar que és pot fer una altra política econòmica, cosa que és un debat central avui a Europa.

La campanya electoral d’Hollande s’ha basat en dir que al costat de l’austeritat s’havia d’acompanyar de la inversió de les administracions públiques per tal de reactivar l’economia. La idea és que la pura austeritat, es a dir, només reduir les despeses públiques no només no serveix per a reactivar l’economia, sinó que l’ofega.

Aquesta manera de pensar té una certa lògica: retallar també fa que el consum baixi, les empreses vagin pitjor, acomiadin treballadors i, per tant, les administracions recaptin menys impostos.  Justament la política econòmica keynesiana consisteix en que, quan el mercat va en maldades, les administracions inverteixin – fent obra pública per exemple – per tal d’engegar el motor de l’economia.

El problema està en que l’economia política keynesiana partia de països amb crisi econòmica però amb un dèficit zero o molt petit, mentre ara ens trobem amb païsosamb grans dèficits públics. I, en el cas d’Espanya, públics i privats.  Partint de la base que les administracions estan endeutades, molt endeutades,  que els bancs estan amb l’ai al cor, que els ciutadans  estan, en general, pitjor que els bancs, jo no veig com s’ho poden muntar les administracions per a endeutar-se més.

Abans quan passaven aquestes coses o bé es posava en marxa la màquina de fer diners o bé es devaluava la moneda, cosa que feia pujar la inflació, que és la bèstia negra dels liberals, a més a més del dèficit.  Però pujaven les exportacions i això revifava a curt termini l’economia.

Hollande sol no podrà ni devaluar la moneda ni engegar la màquina de fer bitllets. Encara que aquesta solució a mig termini no és descartable perquè jo penso que els socialistes també guanyaran les eleccions a Alemanya ( la meva teoria és que la crisi farà perdre les eleccions a tots els partits  de govern europeus ).

Però ara mateix qui mana a Europa és la Merkel, es a dir, els conservadors . Per això serà curiós veure què farà Hollande. Comprobar si és cert que es pot fer una política alternativa o no. I,si la fa, si és millor. Give him a chance.  Ell i els europeus s’ho mereixen. I posats a fer experiments, potser és millor que experimentin ells.