ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS
Bloc de Tomàs-Maria Porta i Calsina
11 de març de 2012
Sense categoria
0 comentaris
COMPANYES, NO ÉS AIXÒ O DEL DIA INTERNACIONAL DE LA DONA.
L’autor considera penós que aquestes alçades es celebri el Dia Internacional de la Dona. Aposta per un feminisme reformista i fa una apologia de les catalanes respecte dels catalans.
“Jo sóc un gran admirador de les dones del meu país. Crec que, generalment parlant, valen més que els homes –cadascú en el seu terreny. Si les dones d’aquest país disposessin d’una societat masculina no tan donada a fer l’estaquirot i el fatxenda, serien un producte de civilització finíssim. Són com vol la societat de què formen part. És una pena.
He dit que era antifeminista. Afegiré que he estat atacat de voler tancar les dones a la cuina. Però jo no vull tancar ningú, encara que confesso que, a la cuina –sobretot si no és gaire moderna–, s’hi està molt bé. No. Deixem córrer les petiteses. El que jo escric no són més que elegies –certament desgavellades– sobre la solitud i la creixent tristesa de l’època.
En definitiva, sóc antifeminista perquè tinc massa bona opinió de les dones i, a més, perquè tinc un respecte a l’observació i a l’experiència que em preserva, mes o menys, de caure en els tòpics i en els llocs comuns, fins tot dels més amables, com aquests del feminisme. No vull pas entrar a discutir els drets que podríem anomenar normals, de les dones. Aquests drets depenen de la manera de ser de cada país i són el que en cada moment la societat vol que siguin. Jo, per exemple, puc creure, com altres persones, que seria necessari, en alguns casos, ampliar l’aplicació del divorci. Això no vol pas dir que defensi l’aplicació, aquí, de la legislació que sobre la matèria impera a Reno. No. Convé que tot sigui legislat i clavetejat. El tacte del legislador és el tot. Sempre val més que el dret surti de l’estàtica de la realitat que no pas que el dret creï una realitat que faci moviment.”
Fins aquí Josep Pla.
Trobo penós que se celebri el Dia Internacional de la Dona Treballadora que, al final, s’esdevé simplement el Dia Internacional de la Dona. Em fa pensar en una nafra social o nacional com pot ser el Domund o l’Onze de Setembre. A aquesta objecció les feministes contesten que fins que no hi hagi una igualtat real entre homes i dones, mentre les dones continuïn discriminades, totes les reivindicacions seran poques. Potser sí.
És clar que la primera cosa que em passa és que jo no penso en absolut que les dones i els homes siguem iguals. Penso com Pla al primer paràgraf de la cita: opino que, en general, si més no a aquest país i en general a la Mediterrània europea les dones són superiors als homes. Cal no oblidar que la base de la civilització mediterrànea és profundament matriarcal perque és la mare, com el pal de paller de la família, qui remena les cireres i talla el bacallà, tot i que aparentment sembla que sigui el mil homes del mascle qui mani. Tots els que viviu en parella sabeu que això –gràcies a Déu- no és així.
Ara bé: més enllà del poder domèstic o familiar cal mirar si socialment la dona ha tingut i té uns drets raonables o si bé ha estat o està discriminada. Per saber si la dona ha estat o no discriminada només cal pensar quin era el paper jurídic de la dona durant el franquisme, és a dir, fa dos dies, aquí mateix. En aquell moment per a que la dona pogués fer segons quins contractes necessitava la ratificació o l’aval del seu marit. Se suposava –potser- que la dona no hi entenia de negocis i que si el marit no donava el vist i plau la podien enganyar fàcilment. Óbviament això és humiliant per a les dones, però jo el que em pregunto és com es podia arribar a la conclussió que els homes sí que hi entenien de negocis.
Als països occidentals la dona continua discriminada? Jo crec que, en general, no. Ara mateix la dona pot accedir als mateixos llocs si fa no fa que l’home i l’home pot accedir als mateixos llocs si fa no fa que la dona. I així hom pot veure molts jutjats on totes les que hi treballen – des de l’agent judicial fins a la magistrada – són dones. I com això a tot arreu.
És cert que les dones arrosseguen dues rèmores a l’hora de competir professionalment amb els homes. La primera és biològica: les dones són les que –de moment- es queden embarassades, donen llum i amamanten les criatures (potser un dia homes i dones ho podrem fer).
L’altra és cultural: generalment són les dones les responsables de l’educació de la canalla i de la llar. Això té dues conseqüencies: manen més que els homes a la llar però també hi treballen més. I aquí passa una cosa –sé que el que diré no agradarà les dones, però ho penso-: pel que fa a les tasques domèstiques les dones no aspiren, en general, a compartir-les amb la seva parella, sinó que aspiren a que la parella les ajudi actuan sota les seves ordres. Són humanes i als humans –masculins o femenins- en general ens agrada el poder.
Crec que el feminisme ha estat important per a dignificar socialment –que no familiarment, perquè familiarment la dona sempre ha estat molt més bàsica que l’home-. Negar això em sembla una injustícia i una evidència. Passa el mateix que amb el moviment obrer: per molt liberal que hom sigui –i jo ho sóc- és impossible no reconéixer el progrès per a la vida del proletariat que ha significat la lluita obrera. No és sa negar l’evidència.
Jo normalment em defineixo com un feminista moderat a nivell de teoria – penso que la societat catalana millorarà si la dona ocupa progressivament càrrecs de responsabilitat social, perquè crec, com Pla, que les catalanes són superiors als catalans- però sóc un masclista moderat en la praxis, és a dir, quan la meva dona em diu que he d’estendre la rentadora, he de ficar els plats al rentavaixelles o he de parar la taula rondino. Ma mare em va acostumar a que tot això ho fan les dones i m’he trobat amb que no.
Com en moltes altres coses de la vida menystinc i menyspreo les feministes i els masclistes radicals i extremistes. Penso que són dones que odien els homes o homes que odien les dones i, per tant, aquests individus no només no m’interessen sinó que ens fan por. Sobre l’odi només es pot construir odi.
D’exemples de masclisme radical n’hi ha tots els que vulguis, com per exemple els de violència sobre la dona. D’exemples de feminisme radical, també, com per exemple les denúncies falses de violència sobre la dona (que són el 50% de les denúncies).
Però hi ha un punt en el que jo discrepo radicalment de les feministes oficials. És quan en el seu diccionari (fet per Victòria Sau) s’explica que l’amor verdader només es pot donar entre iguals, és a dir entre dones. Jo això ho veig totalment al revés: només hi ha un ésser igual a mi mateix que sóc jo i, la veritat, si m’haguès de casar amb mi em sembla que no m’hi casaria. N’estic segur que m’agrada i m’estimo mil vegades més la meva dona.
Tampoc entenc una de les coses que una feminista ha declarat aquests dies: que les dones també han de tenir dret a la mediocritat. Malauradament, la majoria de les persones som mediocres, però la mediocritat és una desgràcia i no un dret. Per a les dones i pels homes. I el que no tindria sentit és que, sent elles millors que nosaltres, aspirèssin a ser tant rucs com nosaltres som.
Companyes, no és això..
He dit que era antifeminista. Afegiré que he estat atacat de voler tancar les dones a la cuina. Però jo no vull tancar ningú, encara que confesso que, a la cuina –sobretot si no és gaire moderna–, s’hi està molt bé. No. Deixem córrer les petiteses. El que jo escric no són més que elegies –certament desgavellades– sobre la solitud i la creixent tristesa de l’època.
En definitiva, sóc antifeminista perquè tinc massa bona opinió de les dones i, a més, perquè tinc un respecte a l’observació i a l’experiència que em preserva, mes o menys, de caure en els tòpics i en els llocs comuns, fins tot dels més amables, com aquests del feminisme. No vull pas entrar a discutir els drets que podríem anomenar normals, de les dones. Aquests drets depenen de la manera de ser de cada país i són el que en cada moment la societat vol que siguin. Jo, per exemple, puc creure, com altres persones, que seria necessari, en alguns casos, ampliar l’aplicació del divorci. Això no vol pas dir que defensi l’aplicació, aquí, de la legislació que sobre la matèria impera a Reno. No. Convé que tot sigui legislat i clavetejat. El tacte del legislador és el tot. Sempre val més que el dret surti de l’estàtica de la realitat que no pas que el dret creï una realitat que faci moviment.”
Fins aquí Josep Pla.
Trobo penós que se celebri el Dia Internacional de la Dona Treballadora que, al final, s’esdevé simplement el Dia Internacional de la Dona. Em fa pensar en una nafra social o nacional com pot ser el Domund o l’Onze de Setembre. A aquesta objecció les feministes contesten que fins que no hi hagi una igualtat real entre homes i dones, mentre les dones continuïn discriminades, totes les reivindicacions seran poques. Potser sí.
És clar que la primera cosa que em passa és que jo no penso en absolut que les dones i els homes siguem iguals. Penso com Pla al primer paràgraf de la cita: opino que, en general, si més no a aquest país i en general a la Mediterrània europea les dones són superiors als homes. Cal no oblidar que la base de la civilització mediterrànea és profundament matriarcal perque és la mare, com el pal de paller de la família, qui remena les cireres i talla el bacallà, tot i que aparentment sembla que sigui el mil homes del mascle qui mani. Tots els que viviu en parella sabeu que això –gràcies a Déu- no és així.
Ara bé: més enllà del poder domèstic o familiar cal mirar si socialment la dona ha tingut i té uns drets raonables o si bé ha estat o està discriminada. Per saber si la dona ha estat o no discriminada només cal pensar quin era el paper jurídic de la dona durant el franquisme, és a dir, fa dos dies, aquí mateix. En aquell moment per a que la dona pogués fer segons quins contractes necessitava la ratificació o l’aval del seu marit. Se suposava –potser- que la dona no hi entenia de negocis i que si el marit no donava el vist i plau la podien enganyar fàcilment. Óbviament això és humiliant per a les dones, però jo el que em pregunto és com es podia arribar a la conclussió que els homes sí que hi entenien de negocis.
Als països occidentals la dona continua discriminada? Jo crec que, en general, no. Ara mateix la dona pot accedir als mateixos llocs si fa no fa que l’home i l’home pot accedir als mateixos llocs si fa no fa que la dona. I així hom pot veure molts jutjats on totes les que hi treballen – des de l’agent judicial fins a la magistrada – són dones. I com això a tot arreu.
És cert que les dones arrosseguen dues rèmores a l’hora de competir professionalment amb els homes. La primera és biològica: les dones són les que –de moment- es queden embarassades, donen llum i amamanten les criatures (potser un dia homes i dones ho podrem fer).
L’altra és cultural: generalment són les dones les responsables de l’educació de la canalla i de la llar. Això té dues conseqüencies: manen més que els homes a la llar però també hi treballen més. I aquí passa una cosa –sé que el que diré no agradarà les dones, però ho penso-: pel que fa a les tasques domèstiques les dones no aspiren, en general, a compartir-les amb la seva parella, sinó que aspiren a que la parella les ajudi actuan sota les seves ordres. Són humanes i als humans –masculins o femenins- en general ens agrada el poder.
Crec que el feminisme ha estat important per a dignificar socialment –que no familiarment, perquè familiarment la dona sempre ha estat molt més bàsica que l’home-. Negar això em sembla una injustícia i una evidència. Passa el mateix que amb el moviment obrer: per molt liberal que hom sigui –i jo ho sóc- és impossible no reconéixer el progrès per a la vida del proletariat que ha significat la lluita obrera. No és sa negar l’evidència.
Jo normalment em defineixo com un feminista moderat a nivell de teoria – penso que la societat catalana millorarà si la dona ocupa progressivament càrrecs de responsabilitat social, perquè crec, com Pla, que les catalanes són superiors als catalans- però sóc un masclista moderat en la praxis, és a dir, quan la meva dona em diu que he d’estendre la rentadora, he de ficar els plats al rentavaixelles o he de parar la taula rondino. Ma mare em va acostumar a que tot això ho fan les dones i m’he trobat amb que no.
Com en moltes altres coses de la vida menystinc i menyspreo les feministes i els masclistes radicals i extremistes. Penso que són dones que odien els homes o homes que odien les dones i, per tant, aquests individus no només no m’interessen sinó que ens fan por. Sobre l’odi només es pot construir odi.
D’exemples de masclisme radical n’hi ha tots els que vulguis, com per exemple els de violència sobre la dona. D’exemples de feminisme radical, també, com per exemple les denúncies falses de violència sobre la dona (que són el 50% de les denúncies).
Però hi ha un punt en el que jo discrepo radicalment de les feministes oficials. És quan en el seu diccionari (fet per Victòria Sau) s’explica que l’amor verdader només es pot donar entre iguals, és a dir entre dones. Jo això ho veig totalment al revés: només hi ha un ésser igual a mi mateix que sóc jo i, la veritat, si m’haguès de casar amb mi em sembla que no m’hi casaria. N’estic segur que m’agrada i m’estimo mil vegades més la meva dona.
Tampoc entenc una de les coses que una feminista ha declarat aquests dies: que les dones també han de tenir dret a la mediocritat. Malauradament, la majoria de les persones som mediocres, però la mediocritat és una desgràcia i no un dret. Per a les dones i pels homes. I el que no tindria sentit és que, sent elles millors que nosaltres, aspirèssin a ser tant rucs com nosaltres som.
Companyes, no és això..
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!