ENTRE DESITJOS I DESIDERÀTUMS

Hi ha arguments contra l’autodeterminació que són fascinants, com per exemple el de José Bono, que és fascinant i macabre a l’hora. Don Pepito considera que Catalunya no és pot autodeterminar de la mateixa manera que un advocat no pot donar l’extremunció a qui s’està morint. Cony! Ho diu en una entrevista de l’AVUI i l’argument em sembla tant fort que em llegeixo tota l’entrevista. 

En definitiva el que diu don Pepito és que Catalunya no és pot autodeterminar perquè la constitució no li permet, perquè segons la constitució l’únic poble sobirà és el espanyol i, per tant, els catalans no sobirans. És a dir que si els catalans exercim la sobirania estaríem fent de Mossens sense haver passat pel seminari, cosa que em temo que entre els primers cristians, contant-hi Jesucrist, devia ser l’habitual però ara no és aquest el tema.

L’exemple de don Pepito em retrotrau a l’agonia i mort de ma mare. Ma mare, quuan agonitzava, en un moment de lucidesa em va dir que volia un capellà per a que li fes l’extremunció. Vaig anar als encarregats de l’hospital i vaig demanar un capellà per a ella. L’encarregada estes gestions em va dir que hi havia dos mossens: un mossèn català que tenia molta mala llet i un mossèn negre que parlava en castellà però que era molt agradable. Vaig triar el Mossèn negre perquè si el Mossèn català hagués faltat al respecte o hagués fet patir ma mare allà hi hagués hagut un incident dels forts. Clar i net: una persona que fa patir una persona que agonitza i els seus parents no només no és digne de ser capellà, ni de ser anomenat cristià sinó que és un fill de puta.

Amb les lleis passa exactament el mateix. Les lleis només s’han de respectar si són raonablement democràtiques, raonablement justes i raonablement raonables. Hitler i Mussolini van ser escollits democràticament però les seves lleis ni eren justes, ni eren raonables ni eren, per tant, legítimes.
Per a que han de servir les lleis? Per a que les persones i els pobles tinguin el màxim de llibertat possible tot i assegurant la convivència entre les persones i els pobles.

Quan s’invoca matxaconament la constitució espanyola contra la sobirania dels catalans penso en el capellà rabiós i en Hitler. No n’hi ha prou amb tenir un càrrec o tenir una majoria per actuar democràticament. S’ha de respectar els drets de les minories. I la constitució espanyola no respecta el dret dels pobles i per això no és democràtica. Imaginem que ara els espanyols decidíssim democràticament per majoria absoluta i per via d’una reforma constitucional, primer, suprimir l’autonomia catalana, després el nostre idioma i, finalment, exterminar els catalans. El fet que això estigués recollit a la constitució espanyola ho transformaria automàticament en vàlid?

Però la constitució espanyola no és afortunadament la única normativa aplicable a la problemàtica catalana. Hi ha la legislació internacional que és de rang superior. Per exemple, la Declaració Universal dels Drets Humans que Espanya s’obliga a respectar.

Alguns espanyolistes catalans – que crec que tenen una actitud força intel•ligent- no neguen el dret a decidir. Simplement consideren que ens convé més quedar-nos a Espanya i que guanyaran el referèndum. I això és absolutament respectable.

I justament el que hem d’exigir TOTS ELS CATALANS DEMÒCRATES és que es que els catalans puguem decidir lliurement a quin estat volem pertànyer. Que no ens vinguin amb lleis tiràniques, tribunals diarreics i exèrcits de coronels tocats de l’ala.

Quan aquests individus –alguns dels quals tenen la barra de dir que són liberals o que són d’esquerres – confonen la llei amb una presó és que no han estès res de res del que és ni la democràcia, ni la justícia, ni la llibertat. Poden militar al PP o al PSOE, però respecte de Catalunya, són apassionadament franquistes

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!