Obrint Pas: Diari d'una gira

El paradís ací té molts noms i latituds. Està per tot arreu: a la selva amazònica, al les crestes andines i, sobretot, a les paradisíaques platges dels milers de quilòmtres de carib de la seua costa. Nosaltres anirem a una de propera i popular per als veneçolans: Choroní. Un lloc ple de gent i palmeres que amaga xicotets i aïllats paradisos amb arrels africanes com Chuao. Allí aprofitarem per desconnectar tot el possible i descobrir més encara…

Enclavat entre Valencia i Caracas, Choroni és un antic poble
colonial que ha esdevingut un dels principals destins turístics
assequibles per als veneçolas. Es tracta d’un poble colonial situat a
la costa de les imponents serralades del Parc Nacional Henry Pittier.
Com que aquesta zona és pura muntanya, la seua costa està formada per
grans penyasegats esquitxats de platges verges només accessibles per
mar. Choroí és l’únic poble on es pot arribar per carretera i actua de
centre neuràlgic i port des d’on accedir a la resta de la zona.

Per a anar capa Choroní lloguem el típic autobús caribeny que tots hem vist
a la tele: pintures de colors, símbols religiosos, objectes estranys i
música salsa a tot trap. El viatge dura aproximadament unes quatre
hores. Abans de pujar a l’imponent Parc Nacional que separa Maracay de
la costa , però, ens trobem amb un clàssic: control policíac. Ens fan
baixar i ens pregunten d’on venim, que anem a fer a Choroní i després
d’unes minuts de tradicional confusió ens deixem marxar. El trajecte
pel Parc Nacional és espectacular. Travessem les muntanyes fins a
enfila-nos al capdamunt d’elles per una carretereta estreta i sinuosa.
Constantment ens hem d’aturar per deixar passar altres cotxes. El
viatge ens els posa per corbata però finalment arribem al nostre
objectiu: Choroní.

Allí aprofitem per desconnectar completament dels problemes de casa i
submergir-nos definitivament en tot el que ens envolta. Al dia següent
fem la primer excursió a la platja de Cepe, situada a mitja hora en
barca cap a l’est. I quin viatge! El Carib avui es presenta rebel i les
onades fan botar la barca en nombroses ocasions. Ens xopem de dalt a
baix fins que arribem a Cepe, una platja verge plena de palmeres, cocos
i veneçolans instal·lats amb la seua tenda de campanya. És curiós però
ací el més normal es venir una d’aquestes platges, plantar la tenda i
quedar-te de càmping lliure. Ací a Veneçuela és legal i tothom ho
practica lliurement.

L’endemà fem una altra excursió aquest cop a Chuao un poble format per antics
esclaus africans de les plantacions de cacao de la zona. Un cop
guanyada la llibertat aquest homes i dones ocuparen les terres
d’aquesta vall inaccessible per carretera i feren les seues pròpies
cooperatives. Ara fan un dels cacao més valorats i del país i treballen
pel canvi social des de el seu poble de cases baixes pintades de tots
els colors del tròpics.

Les nits les passem al malecón de Choroní. Allí es reuneix tot el jovent que està
de vacances de setmana santa per a beure i xerrar. De tant en tant
passen grups de joves locals tocant la seua música tradicional d’arrels
africanes. És un espectacle. Nosaltres aprofitem per tastar licors de
fruits tropicals i deixar-nos endur per la màgia d’aquest lloc

Les xicotetes vacances de a la platja s’acaben aviat. Després de tres dies ens toca marxar. De fet el viatge ja s’acaba. Però encara ens queda un parell de dies per descobrir…

Videobloc:

^{(El videobloc és una experiència que realitzàrem amb una càmera de fotos normal i corrent)}

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!