Afedemón!

Va ser massa temptador parar l’orella a una conversa que mantenien a la taula del costat un parell de fèmines que no passaven de la trentena: Si dius que sí, ets una dona fàcil; si dius que no, ets una estreta; però si ho argumentes, és que ets lesbiana.

Un dia després de tota una munió d’actes reivindicatius a favor dels drets i de les llibertats de la dona en el món laboral, no ens estranyen gens aquest tipus de comentaris. Hi ha molta feina a fer en matèria d’igualtat, encara. El que sí que sorprèn, almenys a mi, és que surtin de boques nascudes als anys 80. Fills i filles d’aquells que proclamaven fer l’amor i no la guerra. Nascuts en el sí de famílies que se suposa que els han educat en els valors del respecte i la tolerància, i pujats en un ambient de llibertat sexual que els propis pares no van arribar ni a olorar.

Per una banda, hom s’adona que, per molt que ens ho vulguem creure, les coses no han canviat tant. Almenys de portes endins. D’altra banda, malgrat l’avenç en polítiques d’igualtat de gènere, encara ens queda molt per fer, molt per lluitar, massa prejudicis infundats i poca voluntat de canviar els papers.

Com deia Barack Obama amb la seva frase més emblemàtica, “Yes we can”, és clar que podem canviar … si volem. La voluntat és essencial. El que passa és que, de vegades, anem de progres sense ser-ho. I, mentre no siguem conscients de les pròpies mancances, no podrem agafar el brau per les banyes.

Paritat, igualtat, discriminació positiva. Paraules plenes de contingut però, al capdavall, buides de contingent. Per molt que ens hi escarrassem unes quantes, una bona part de les nostres companyes de gènere no desitgen moure’s d’on estan. Ja els hi està bé anar a remolc dels homes. Continuar depenent d’ells, emocionalment, econòmicament i física. És còmode i respectable. Malgrat que els acabi passant factura, tard o d’hora. A elles i a la societat en general.

Enmig de tota una pila d’articles reivindicatius i plens de molt bona voluntat a propòsit del Dia Internacional de la Dona, llegia una sèrie de dades prou eloqüents del moment actual que estem vivint a nivell mundial. La distància geogràfica no ha de suposar en cap cas un fer veure que això no passa perquè, malauradament, passa.

Les dones, en aquests moments, realitzen dos terços del treball en el món, tanmateix només en reben una cinquena part del benefici; un 70% dels gairebé 900 milions d’analfabets del món, són dones; encara es cometen 110 milions de mutilacions dels òrgans genitals femenins; de cada tres dones, una rep maltractaments; són molts els països on es pacten matrimonis de conveniència, encara; les violacions dins el matrimoni existeixen, malgrat passin desapercebudes; les lapidacions per adulteris continuen sortint a la llum per bé que només en comptagotes; a Aràbia Saudita, les dones encara no poden exercir el seu dret a vot; al Camerun, és el marit qui decideix si la dona treballa o no; al Sudan, encara es permeten els matrimonis forçats; a Xile, el marit és qui ostenta la custòdia conjunta dels béns conjugals; a l’Índia, no es considera delicte la violació dins el matrimoni; en, almenys trenta-sis països encara hi ha en vigor lleis que discriminen a la dona; a Espanya, l’atur femení dobla al masculí i, quan les dones accedeixen a una feina que també pot ser realitzada per un home, arriben a cobrar un 30% menys; un 78% de les dones continua portant encara el pes de la llar i l’educació dels fills; i continuaria …

Malgrat tot, només mirem el nostre melic. I, d’acord amb aquestes pinzellades anteriors, més enllà de la zona euro en passen de molt grosses. Però és com amb tot. Relativitzem allò que no ens afecta directament. Com la mutilació genital femenina de les dones africanes. I, a l’altra cara de la moneda, donem una elevada importància a uns comentaris superficials (o no tant) d’un parell de dones que no passen de la trentena on, l’única preocupació és allò que diuen uns bordegassos davant les respostes a proposicions de caire sexual. Segurament enduts per una rebequeria de nen petit per no obtenir allò que volen, en el moment que ho volen.

Penso que, sense voler caure en demagògies, una frivolitat com aquesta pot arribar a ser el preludi d’una violència de gènere. I no dramatitzo, no. Tots sabem que el jovent actua mitjançant mimetisme i corporativisme. I alguna cosa no va bé quan encara s’escolten certs comentaris que fereixen la sensibilitat de la dona i, per ende, la seva dignitat. Els pares hem de fer els deures i transmetre uns valors a la nostra canalla que, la majoria de les vegades, van lligats amb l’exemple.

Vuit dones han mort a mans de les seves parelles d’ençà que ha començat l’any. Cap d’elles no havia interposat denúncies per maltractaments. Dades impactants, si més no.

No es tracta de tenir la pell fina. Però si no frenem determinades conductes que, a simple vista poden semblar innocents, en comptes d’anar endavant, anirem endarrera. I, sense voler pecar de catastrofista, d’un lloc a l’altre només hi ha un pas.

 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!