Afedemón!
Bloc de les terres de Lleida
La consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, reobre el debat de l’uniforme, ara a les escoles públiques, com una eina més d’igualtat davant els desequilibris de classe. Homogeneïtzar la vestimenta, diu, pot ajudar a fugir de l’obsessió per les marques com a signe d’identitat i, alhora, haver de triar cada matí la roba amb la consegüent pèrdua de temps.
Arran de l’èxit obtingut de sèries com El Internado o Los Protegidos, la demanda d’uniformes a les escoles ha pujat un 30%. Tanmateix, hom reclama peces més originals i còmodes, que vagin més enllà dels clàssics pitxis per a les nenes i dels incòmodes pantalons de pinces per als nens.
Els partidaris dels uniformes, els consideren molt pràctics i democràtics. En canvi, els seus detractors, opinen que als nens no se’ls pot negar la possibilitat d’expressar la seva personalitat des de ben petits mitjançant la roba; d’altra banda, els consideren classistes pel que fa al gènere ja que no hi ha un uniforme unisex al mercat.
En qualsevol cas, alguna cosa sí que ha de canviar. No es tracta d’imposar. Penso que cada escola ha de poder escollir la seva opció, independentment que sigui pública, privada o concertada. Tanmateix, la comoditat, els colors i la no existència de diferències pel que fa al gènere, serien factors a tenir en compte a l’hora de dissenyar els uniformes del futur.
Jo mateixa he dut un uniforme avorrit, incòmode i femení durant onze anys de la meva vida. I no en tinc pas cap bon record. Per bé que, quan ha arribat l’hora d’escollir una escola per al meu fill, sense ser un factor decisiu ni molt menys, l’ús de l’uniforme fins als catorze anys ha estat un bon descans. Mal li pesi a ell. Als matins, no hi ha disputes ni pèrdues de temps per escollir la roba.
Reconec que l’uniforme del segle XXI no ha sofert cap canvi durant anys. El qualificaria de retrògrad, gris, incòmode, masclista i purità. Penso que, si es vol continuar gaudint dels seus avantatges, s’hauria de pensar en introduir-hi unes quantes variants. Fer-lo colorista, còmode i unisex. I acabar amb la imatge del nen vestit d’home retallat. Donar-li aquell punt de modernitat adaptada als nostres temps i, si cal, que cadascú se’l pogués customitzar, això que està tant de moda, sense perdre el seu sentit ni la seva essència.
Al capdavall, estem segurs que hi ha nens uniformats i altres que no? Sotmesos com estem a la tirania de la moda, penso que avui en dia, si et pares a mirar com van vestit els adolescents “no uniformats”, t’adones que, a la seva manera, tots vesteixen iguals seguint uns paràmetres imposats pel mercat. Ells, amb samarretes, texans amb la cintura sota el cul ensenyant uns calçotets vistosos i sabates de cordills sense cordar. Elles, amb samarretes marcant els seus pits menuts, pantalons cenyits arran de malucs que permeten aguaitar els tangues i bambes o ballarines planes.
On és l’uniforme, doncs? A les escoles o al carrer?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!