Afedemón!

Una enquesta (electoral, en aquest cas) és una tècnica d’investigació social que permet conèixer les opinions i actituds de la població mitjançant un qüestionari que s’aplica a un reduït grup dels seus integrants a qui hom denomina “mostra”.

Mitjançant aquest qüestionari, en una de les seves preguntes, s’intenta esbrinar quina seria la intenció de vot cas que les eleccions fossin el mateix dia que es realitza l’enquesta. 

Certament, sobretot en campanya electoral, els nostres polítics necessiten conèixer l’opinió dels ciutadans. I una de les millors eines, més o menys fiable, que tenen al seu abast és l’enquesta.

Òbviament, amb els resultats, no només inflen o desinflen les seves vanitats. Els resultats són un indicatiu aproximat del lloc on es troben, en aquests moments. I què és allò que poden millorar en la crono. Tanmateix, en cap cas (penso) s’haurien de refiar de la interpretació desxifrada pels periodistes. Si estiguéssim malalts, ens refiaríem de l’informe signat per un redactor després d’entregar-li les nostres analítiques per tal que elaborés el diagnòstic? 

El polític que traurà profit dels resultats del CIS serà aquell que serà capaç de veure-hi més enllà. De qüestionar-se la raó per la qual els ciutadans voten d’una determinada manera. Què hi ha al darrere d’una selecció. I, el més important (penso jo), què hi ha al darrere d’una no-selecció. Potenciant, si cal, les seves actituds. O bé, amagant allò amb que no surt tan ben parat. 

Com a ciutadana que sóc i votant en potència, crec que em sorprendrien els arguments que esgrimeixen els meus conciutadans a l’hora de decidir-se per un candidat i no un per un altre. Segur que és molt més simple del que ens pensem. Malgrat també crec que als electors se’ns subestima més del compte. I, els nostres polítics obvien que, una gran majoria de nosaltres, acompanyats per un bon criteri, ens deixem guiar pel sentit comú i no per opulents campanyes de màrqueting que l’únic que aconsegueixen és donar una imatge de dispendi en temps de crisi gens afavoridora pel candidat o candidata en qüestió.

La cara més coneguda, aquests dies directament proporcional amb el número de cartells penjats per tota la ciutat. Obres mastodòntiques i que transcendeixen les nostres fronteres. Tenir, gairebé, el do de la ubiqüitat. Saber comunicar. Ser simpàtic o simpàtica. Tenir un bon assessor d’imatge a la vora. El vot útil. El temor a que guanyi una determinada majoria. En definitiva, un tast dels diversos arguments que hom vincula amb la tria d’un candidat.

La honestedat, la humilitat, la coherència, la capacitat de treball, la transparència, la tasca noble de treballar per als altres sense esperar res a canvi, lluitar per la pervivència de l’estat del benestar, l’eficàcia dels recursos lligada amb una bona gestió financera, un model sostenible de ciutat sense haver d’estirar més el braç que la màniga per aconseguir estar al pòdium de les metròpolis ja que això significa hipotecar les nostres butxaques i les dels nostres fills i filles. Donar exemple d’austeritat. Lluitar contra la corruptela. És tot això, entre moltes altres coses, el que demano al futur alcalde o alcaldessa de la meva ciutat. 

Com va dir en Winston Churchill “El polític es converteix en estadista quan comença a pensar en les pròximes generacions i no en les pròximes eleccions.”