Afedemón!

La frase he estat capellà abans que frare torna a recobrar el seu sentit a les aules. Malgrat la distància tecnològica (i cronològica) que els separa, els mestres s’han posat les piles per estar a la mateixa alçada que els seus alumnes. Ara no n’hi ha prou amb tenir bona vista i estar a l’aguait. El que cal és estar a la última en noves tecnologies per tal d’anar per endavant d’aquells alumnes que encara tenen el repte de copiar malgrat s’exposin al càstig de suspendre.

Les xuletes de paper, a banda de laborioses, estan demodé. El que es porta ara són els mòbils oberts damunt la taula: rebre imatges o bé missatges escrits. I què dir dels petits i ergonòmics pinganillos a l’orella amb retransmissió en directe. Tot plegat, nous invents al servei de qui no ha estudiat i vol aprovar, almenys.

Qui no ha copiat en un examen? I a qui no l’han enxampat copiant almenys un cop?

Encara recordo les xuletes acordió. Les vaig aprendre a fer gràcies al meu germà petit. Tot un exercici de minuciositat i de síntesi. La meva mare deia que, si érem capaços de fer tot aquell resum, ja ens servia de repàs per a l’examen. 

I aquelles que escrivíem directament a la cuixa? Només aptes per a les noies amb faldilla. A veure qui era el professor que gosava demanar que li ensenyés…  

I el paper que col·locàvem dissimuladament davall de les preguntes, on hi teníem totes les fórmules matemàtiques, la llista dels reis godes, les declinacions del llatí, el teorema de Pitàgores o bé la fórmula de la hipotenusa? 

Les anotacions al pupitre, als palmells de les mans, als bolígrafs Bic cristal fins i tot, on hi escrivíem amb una agulla tot el que ens calia “recordar”. Aquest era genial. 

Copiar sempre ha estat un esport de risc. Sabies que podies suspendre si t’enganxaven. Però, si tenies sort, tenies la bona nota assegurada.