Afedemón!
Bloc de les terres de Lleida
Ahir hi va haver càrregues policials contra els indignats del moviment 15-M. Barcelona i Lleida van estar dues de les ciutats catalanes on les forces de seguretat van tenir una actitud més bel·ligerant. Cent vint-i-un ferits a Barcelona. Encara no una desena a Lleida. En qualsevol cas i, sense voler entrar a discutir ara la dita que em deia la meva mare “si no vols pols, no vagis a l’era”, la “neteja” de les places va ser com aquell remei que acaba essent pitjor que el mal.
És temps d’indignats. El sistema que hem creat entre tots, no agrada a la generació de joves que ens ve al darrera. Les protestes sumen manifestants que, a cops de cassoles, recorren carrers i places de la ciutat. I jo em pregunto: Saben, realment, el que volen? I la manera d’esmenar-ho, si cal?
Llegeixo com els manifestants i simpatitzants de Lleida n’eren més de dos mil. A crits de “Ros agressor”, “la crisi que la paguin els rics” o “no ens miris, uneix-te”, ara es manifestaven contra el desallotjament policial “a cops de bastó” dels acampats a Ricard Vinyes, mentre demanaven la dimissió del conseller Felip Puig i de l’alcalde Àngel Ros.
La “riuada” d’indignats, encapçalada per una pancarta on es podia llegir “El capitalisme s’imposa a cops de porra”, rebutjava les desproporcionades actuacions policials davant unes manifestacions pacífiques.
Parlem diferents llengües, certament. No ens posarem mai d’acord. Quan fa pocs dies, tenien una bona ocasió per fer-se escoltar a través de les urnes, la van desestimar i van preferir o bé no anar a votar o bé votar en blanc. I ara, fora del sistema, feina rai.
Estic a favor de la llibertat d’expressió. Com també estic a favor del dret a manifestar-se de manera pacífica. No estic a favor en voler canviar el món fora del sistema. Hi ha prou alternatives polítiques per tal que tota la colla d’indignats diguin la seva a través del sistema democràtic. I, si s’ha de modificar la llei electoral per tal que tinguin veu partits minoritaris, es canvia. Hi ha mecanismes suficients per corregir allò que no funciona i adaptar-ho als nous temps.
No és casualitat que una gran majoria dels que protestaven pels carrers, són nascuts ja en democràcia, després de la mort del Dictador. I puc entendre que no han vist res més. I que, per a ells, la democràcia que nosaltres defensem com si ens anés la vida, sigui la pitjor bèstia de la societat. Els entenc. Però no puc compartir, en cap cas, els seus arguments.
Així com entenc les seves reivindicacions, de les quals en comparteixo una gran majoria, em nego a participar en aquest circ de provocacions dels uns i de manipulacions dels altres. Aquí sí que em mantinc al marge. No vull entrar en debats superflus, on el missatge passa a segon pla.
Són més de trenta anys de Democràcia. Jo tenia sis anys quan va morir el Dictador i, malgrat era una nena, recordo com les passàvem, de magres, en aquells temps, juntament amb tot allò que m’han explicat els meus pares. Una generació, la dels meus pares, que va patir una guerra indiscriminada on parlar en català es castigava amb penes de presó. I la llibertat de pensament se silenciava mitjançant els fusells.
Sisplau, coneixement. El sistema democràtic és millorable, és clar que sí. Tanmateix, fem-ho des de dins.
Com deia el polític estadounidenc Alfred Emmanuel Smith “Tots els mals de la democràcia, es poden (i s’han de) guarir amb més democràcia”
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
que la majoria dels acampats (i dels indignats) fan seva la frase d’en Smith. Llàstima que qui mana als malalts amb porra (i als altres d’igual calanya però diferent color) no se l’ha cregui, la frase.
Atentament, i feliç dissabte