Afedemón!

L’impacte emocional que hom experimenta quan coneix a una persona i s’hi queda atrapat, no deixa de tenir una explicació científica. La secreció de substàncies químiques  (dopamina, norepinefrina i oxitocina) i la riuada d’impulsos elèctrics (descàrregues neuronals) que interactuen en el cervell fan que, juntament amb un mapa mental previ, una persona s’enamori d’una altra o, si més no, se senti atreta per ella.

Llegeixo amb un somriure als llavis que Cuatro ha iniciat els càstings pel seu nou dating show intitulat “La cinta transportadora del amor”. Nom si més no grotesc.

La productora Zeppelin TV ha apostat per una adaptació d’un format que està triomfant als EEUU on el que es premia és la capacitat de seduir en seixanta segons.

Un total de vint homes passaran per una cinta transportadora com si fossin pomes ensucrades i gaudiran d’un minut per ensenyar els seus millors atributs (físics) a quatre dones ansioses de fer-se amb un adonis treballat a cop de gimnàs i substàncies prohibides, les quals hauran de seleccionar a aquells amb qui vulguin tenir una cita. Si dos noies coincideixen en la seva elecció, serà l’home qui tindrà la potestat de triar amb quina de les dues es queda.

Sembla ser que, abans que una persona es fixi en una altra, a priori ja té confeccionat un mapa mental, un motlle de circuits cerebrals que determinaran que s’enamori d’una persona i no d’una altra.

Per tant, tenint en compte això, abans que l’amor truqui a la porta, el subjecte ja ha elaborat amb antel·lació els trets essencials que ha de complir la seva mitja taronja. Només cal tenir paciència i esperar que aparegui.

Quan l’objecte del nostre desig finalment apareix, es dispara la senyal d’alarma. L’hipotàlem envia missatges a les glàndules suprarenals del cos donant-los-hi ordres per tal que augmentin la seva producció d’adrenalina i noradrenalina.

Les respostes fisiològiques del nostre organisme davant l’enamorament són més velles que l’anar a peu: acceleració dels batecs del cor, pujada de la pressió arterial sistòlica, lliberació dels greixos i sucres per tal d’augmentar la capacitat muscular i producció de més glòbuls vermells per tal de millorar el transport d’oxígen a través de la sang.

Malgrat tot, hom diu que la primera culpable de tot plegat és la feniletilamina, compost orgànic de la família de les anfetamines, i una de les substàncies que, curiosament, conté la xocolata (de qui es diu que és la substituta del sexe).

Segons Ortega y Gaset “aquest estat d’imbecilitat transitòria que provoca l’enamorament no és possible mantenir-lo bioquímicament per massa temps”.

Certament, de dos a tres anys hom diu que perdura l’atracció bioquímica. A continuació, arriba una segona fase on l’amor és més assossegat, on hi intervenen les endorfines, compostos químics naturals d’estructura similar a la de la morfina i d’altres opiacis.

Recuperant el dating show de la Cuatro, ens trobem davant d’un nou fenòmen per trobar parella? Seixanta segons són suficients per tal de saber que qui passa pel teu davant és la teva mitja taronja? En el supòsit que es formin parelles mitjançant aquest exhibicionisme de cossos musculats i ments estretes, tenen garantia de durabilitat? 

Jacinto Benavente va dir que “el amor cuando recobra el juicio es para morir”. I aquest nou format dels “Hombres, mujeres y viceversa”, beu de les mateixes fonts. És un to be continued de la franja sentimental de la graella. Homes i dones efervescents, embriagats per un estat de bogeria temporal. En definitiva, atracció física amb data de caducitat.
 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!