Publicat el 31 de gener de 2012
‘Viatge d’hivern’
Ho va dir en Francesc Calafat el dia que presentàvem el Jo confesso a València: per entendre aquesta obra, per trobar-hi arrels i referents, per completar-la, cal haver llegit Viatge d’hivern.I li vaig fer cas. I vaig constatar que tenia raó.Val a dir que m’havia sorprès l’apunt, que, fins i tot, me’l vaig prendre d’entrada amb certa reticència (sí, Paco: confesso jo també), potser més com un lligam de crític que no pas com una qüestió detectable: un llibre de contes i aquesta gran novel·la, ves quina relació agafada pels pèls, no?Doncs no.
Ultra els noms (la Trullos o l’Ardèvol, posem per cas) i l’artesania antiga capaç de crear objectes únics (sigui una gemma preciosa, sigui un violí) i la incapacitat humana per tirar endavant una relació imprescindible, ultra també l’horror per la maldat que se’ns pot manifestar tan crua i tan bèstia al bell mig del cor del continent, hi ha el clima, l’aire, la música.
I una biblioteca.
I, sobretot, aquesta endimoniada manera d’escriure que té i que va polint en Cabré. I la capacitat de crear tot un univers sencer des de la història breu, d’oferir-nos personatges complexos, contradictoris i inoblidables dins d’un conte.
Només d’acabar la primera història, “Opus pòstum”, li vaig haver d’escriure. Com en un impuls impossible de controlar li vaig enviar un missatge breu. Per agrair-li-ho. I d’emoció. Per fer-me descobrir que hi ha qui plora en si bemoll major, per les històries que condensa i per sentir que es pot escriure un conte rodó. O per constatar que, almenys, algú ho ha fet.
Comparteix això:
Aquesta entrada s'ha publicat dins de lectures | s'ha etiquetat en Jaume Cabré, literatura per ncadenes | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent