el bloc de la Núria

Aviat farà un any (un any!) que es va començar a congriar. Un parell de pàgines refetes. Llegir molt. Més. Com que et vols endinsar en el món de la negror, comences amb els que saps que t’agraden, Thompson, Chesterton, i corrobores l’admiració pels clàssics. Descobreixes Simenon, etcètera. I seus davant de l’ordinador nou (rosa, una mica més ample, perfecte) i en surten ja les primeres pàgines, la forma.

Després, però, t’atures.

Sempre hi ha una excusa o una altra: feina, fitxes, actes, coses. És el pànic, però. Vertigen i por. De no fer-ho bé, de no trobar el to, de ser banal, de no dir res. Por, només.

Fins que un escriptor dels de respecte t’agafa per banda i t’estira les orelles i prens el compromís de posar-t’hi 8 hores cada setmana. 8 hores!

No cal dir que duus un endarreriment esfereïdor (les tens anotades, les hores que “deus”: quina basarda), però el que compta és que finalment has arrencat. Que has arrencat. Que talles i reescrius i esborres i tornes a tallar. Tot, per donar-li un to més fosc. Que no semblin de joguina, aquesta gent. Que se’ls embrutin les ànimes i que siguin de veritat. No n’hi haurà ni un pam de net, a la novel·la que vols fer. I ara que comences a escriure de nou, sents que arriba la part desagradable de la història: quan t’adones que caminaràs amb tots ells, miserables i buits, banals, dolents, covards, que t’envoltaran i els tindràs fastigosament presents durant els propers mesos de la teva vida.

I que, a sobre, tu en tindràs la culpa.

Quin panorama!