No sabria pas què dir-vos. El darrer post que vaig escriure, repassant-lo ara mateix he vist que, sense voler, em surten matisos surealistes. Mimoses i trombons, senyoretes lleugeres, aristocràcia… M’ha fet somriure al llegir-ho car jo no vig viure aquella època. He pogut gaudir sempre de l’olor de les flors grogues i m’he admirat de la majestusitat i potència del metall en les orquestres. Però per raó d’edat no vaig viiure aquella època.
D’on he tret, doncs, aquella història (que havia de ser més llarga) amb aquells absurds que fan que ara la trobi surrealista?.
Tinc guardades unes consideracions que encara sobrepassaran aquest tarannà. Una mena de comparació entre els escarabats i les papallones.
Però avui no, avui ja he complert. Hauria de complir cada dia. Però no sé si serà possible.
A reveure.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Escriu!…d´escarabats, papallones , trombons o mimoses….ja saps que ens fa contents llegir-te. Fins i tot ara sembla que el Marçal vulgui somriure. Fins demà.
no és precís complir cada dia, però de tant en tant escriu, per tu (com diu la ‘classe terapèutica’, i per nosaltres, que ens agrada molt llegir-te.
Gràcies per l’esforç de tornar, Moises.
Has de fer cas als que et volen bé, et convé escriure i ens convé que escriguis, no ens és fàcil prescindir de la teva clarividència.
Que aixó va bé per l’ànima!
Moïses, company blocaire, és bo que sàpigues que ens dónes alegria si escrius, els escarabats, les papallones, la llum tènue d’una làmpada, les roses, les obagues, el paisatge, la pluja, la veïnada… els records. Tot i tot ens interessa i ens agrada. Si contestes, si no ho fas, tot potser menys el silenci que acceptem de malgrat. Obres camí i ja has creat un espai, no és fàcil i ho has fet. A reveure. Saps que ens hem conegut virtualment amb na Montserrat?…vaig saber que duia el teu segell … I tant que el duia. Un plaer.
Benvingut al món que tant t’agrada de les lletres, i que per un temps tenies aparcat. No ho deixis. Explica’ns les teves històries. Sisplau
Teresa
Podries passar a veure la meva casa? Et convido és més, t’obriré la porta de bat a bat. Ja sé que deus tenir el cap inflat i que de ganes d’entrari, ben poques, però mira! t’aguantes. El “t’aguantes” dit amb molt de respecta, sobretot!