El masclisme és una subcultura, succintament la podem definir com una manera d’entendre les relacions entre home i dona, en què aquesta és considerada un objecte per part d’aquell. El masclisme té moltes cares, una de ben coneguda és la d’indentificar la dona com un cos objecte del desig sexual i la de qualificar-la pel seu aspecte físic i no intel·lectual o professional.
Per al guariment o eradicació d’aquest mal, des dels gurús socials i l’altaveu dels mitjans de comunicació es predica invariablement una recepta: l’educació. I quan es pronuncia aquesta paraula el seu significat és limitat a l’escola. A l’escola, l’educació en la igualtat és un dels principis-guia de l’acció docent. No cal ni que se li recordi ni que se li reclami. El que veritablement cal és exigir la responsabilitat dels mitjans de comunicació.
El diumenge proppassat, dia 22, vam poder llegir dues “perles” masclistes a sengles articles als diaris “La Vanguardia” i “Avui“, diuen així:
“La Vanguardia”. Alfredo Abián, sotsdirector, a l’article “Marianisme“:
“… Manuel Fraga ya intentó que Aznar no ascendiera a los cielos populares en 1989. Prefería a Isabel Tocino, porque entendía que las esculturales piernas de la doctora en derecho nuclear tenían más gancho electoral que las oposiciones funcionariales de Aznar.”
“Avui”. Genís Sinca, perodista i escriptor, a l’article “Vull ser suec”:
“També li he dit que les infantes de la reialesa sueca no són tontes, i a més estan bones.”
Abián i Sinca amb aquests articles propagadors de la cultura masclista m’han recordat el cafè de moda als bars dels anys 60 : “cortito i con sifón”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
quan els opinadors escriuen amb pressa els ix l’instint més material, no depurat pels filtres de l’estadi civilitzacional: en aquest cas, el masclisme barroer;
ahir estàvem comentant la fornada de noves notícies dels darrers dies sobre “dones que cometen accions violentes”, un nou exemple d’un antic fenomen: la construcció ideològica de les noticies, per no dir-ne directament manipulació de les audiències;
tothom sap que d’acord amb les estadístiques hi ha molts més homens violents que dones, però ara — davant les vacances d’estiu, un periode de major cohabitació marital– potser als mitjans els interessa sobredimensionar l’altra contrapart del conflicte entre gèneres, perquè al capdavall el sistema social és netament masclista;
m’imagine que a vosaltres també vos passa que quan engeguem els telenotícies estem esperant el moment en què descobrirem amb més claretat que volen enganyar a la gent, d’altres instants ni tan sols ens adonem i concedim credibilitat suficient als insistents periodistes, però si a la vida quotidiana i interpersonal, algú que falta a la veritat passa a la categoria de probable mentider, ¿per què no pensem el mateix respecte als que estan al capdavant dels mitjans de (des)informació?
salutacions cordials