Trencavèl

Un dels fonaments de la justícia moderna és individualitzar les culpes dels delictes. Les persones som responsables dels nostres actes individuals i aquests actes individuals, sols o sumats als d’altres persones, són els que transformen la nostra realitat, per bé o per mal.

S’evita d’aquesta manera la culpabilització de comunitats o pobles sencers, una condemna que s’ha usat a bastament en la nostra història per a poder condemnar gent que no tenia res a veure amb els fets jutjats.

Els avenços de la justícia internacional en la creació del TPI no eviten, però, la sensació de la mala aplicació de la justícia. En el cas de la recent absolució de l’estat Serbi en la matança de Srebrenica és inevitable tenir mal gust a la boca perquè la imatge que se’n desprèn és d’impunitat per als agressors i oblit per als agredits. Aquesta imatge no s’acaba de correspondre a la realitat del TPI ja que de fet es reconeix la participació d’individus serbis en la matança i la inacció de Sèrbia, que podia haver fet molt per evitar la mort de tanta gent innocent. El TPI remarca que l’estat com a tal no és culpable, però molts dels seus dirigents (si algun dia els jutgen) poden ser-ho.

Quanta misèria du el record d’aquells dies.

Quanta misèria. Recordo gent, persones individuals que es destacaven en aquells horrorosos dies. Recordo la nul·la mobilització de la gent de Catalunya durant el setge de Sarajevo. Recordo els U2 cantant amb en Pavarotti la cançó de denúncia "Miss Sarajevo". Recordo la gent del món ignorant els activistes Bono i companyia.

Quanta misèria. Recordo altres persones individuals que destacaven. Recordo l’inici dels bombardeigs sobre Belgrad, que van començar a aixecar el patiment dels bosnis. I recordo l’Antoni Basses (Catalunya Ràdio) fent connexions diàries amb Belgrad per tal d’explicar un "Diari de la guerra" on els catalans veiéssim que malvats eren els EUA per bombardejar el poble serbi. Recordo en Ramon Espasa (IC-V) denunciant a la ràdio la criminalitat i l’imperialisme d’en Bill Clinton per ‘dur’ la guerra a Europa.

Quanta misèria. Recordo en Francesc de Carreras afirmant que el bombardeig de Belgrad era un bombardeig de les forces de dreta contra un dels últims governs d’esquerra d’Europa. Recordo com l’ús d’urani empobrit per part de la OTAN havia de convertir Europa en un cementiri nuclear. Recordo un jugador del Barça de bàsquet que demanava que s’acabés la violència… contra els serbis.
Quanta misèria. Recordo l’enllaç francès a l’alt comandament europeu de l’OTAN informant a Sèrbia cada dia dels moviments dels Cascs Blaus per tal d’evitar situacions ‘no desitjables’. Recordo que els serbis no han hagut d’acusar a ningú de genocidi però que llavors els nostres diaris ens els presentaven com a víctimes de l’OTAN.

Quanta misèria. Entenc que el falsejament de la realitat s’ha de denunciar el primer dia. Perquè si es deixa créixer massa, la mentida es fa massa grossa. I davant d’una mentida massa grossa, ni tan sols el TPI hi pot plantar cara i fa aquestes resolucions de paper de fumar.

Sovint crec que la pitjor condemna que mereixen alguns individus és que se’ls recordi tal com eren: un dels diputats comunistes italians que ha fet saltar en Prodi des de la seva puresa ideològica era dels qui fa dotze anys anaven a Belgrad a fer d’escuts humans contra l’imperialisme ianqui. Amb quins ulls veurem d’aquí a dotze anys l’Ajuntament de Barcelona, quan recordem l’acte que va muntar amb els escuts humans que va enviar a defensar Bagdad del malvat imperialisme ianqui?

Molta gent es molesta que se’ls recordin les bajanades del passat. I és que per a molta gent els records són miserables i la felicitat és en l’oblit. Però si aquestes bajanades s’han perpretat sobre el patiment dels altres, cal que les recordem.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!