Trencavèl
Comentaris polítics de Martí Cabré
Aquests dies contemplo astorat l’absurd debat estiuenc sobre la immigració i el seu possible dret a vot. Com sempre, el proposant aprofita l’estiu per llançar un globus sonda per avaluar la resposta mediàtica a la seva proposició.
Crec que un dels principals problemes que hi ha és que cada debatent té una imatge diferent del que és immigració i del que és integració. Com passa sovint, tot es redueix a problemes semàntics que els nostres representants populars s’esforcen a no voler resoldre.
Tot i que la proposta és espanyola, afecta profundament a Catalunya ja que no disposa d’instruments d’estat per afrontar amb èxit els diferents problemes que presenta la immigració massiva. La immigració, com tot a la vida, du problemes i avantatges. Els avantatges de la immigració són sempre ben rebuts, no porten problemes polítics ni discussions i no cal entrar-hi; cal centrar-se en el debat dels problemes.
El que potser em molesta més ara com ara és que de cop tothom s’ha fet seva la frase pujoliana de "és català qui viu i treballa a Catalunya" però se’n descuiden l’última part "i té voluntat de ser-ho". Aquesta part és vital per a la definició, ja que ni es pot obligar a ser català o catalana a cap persona que no vulgui ser-ho (algú que està treballant aquí temporalment, per exemple en una multinacional), ni es pot admetre com a català o catalana a algú que no n’accepti els drets i deures ciutadans.
A més, aquesta frase va ser creada en el seu moment per parlar de la immigració espanyola a Catalunya, una immigració que molta gent s’entesta a no acceptar com a tal i que té un nivell d’integració al país realment baix: he hagut sovint d’escoltar atacs a la manca d’integració dels nouvinguts magrebins per part de gent nascuda a Catalunya que no es digna a parlar català amb els catalanoparlants. Quins mestres han tingut?
Si les noves onades migratòries es troben amb les facilitats que van tenir els immigrants de Múrcia, Andalusia o Galícia, aviat aquest país serà una xarxa de comunitats aïllades a l’estil dels Estats Units, on l’únic referent comú serà la ciutadania. La ciutadania espanyola. I això és el que està defensant l’esquerra, en part per aplicar solucions antigues a problemes nous (cosa que fan sovint) i en part per espanyolisme.
Ja se sap que, a Catalunya, ser ciutadà del món vol dir ser ciutadà espanyol. Conec uns quants ciutadans del món que no saben parlar ni quatre idiomes. Ni s’adonen del ridícul que fan. Paguen impostos mundials? Reben educació i sanitat mundials? Voten al món?
Els nous problemes demanen noves solucions. Les nostres idees i creences s’han d’adaptar a la nostra evolució vital i als canvis que fa el món. Els qui no s’adapten es converteixen en fòssils. I el lloc dels fòssils és als museus.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Llegeixo sovint els teus articles perque em semblen ben escrits i documentats; precisament per aixó puc dir que també sovint discrepo en l’anàlisi que en fas, i dona gust discrepar quan l’exposició es coherent.
Ara bé, en aquest dels fòssils crec que puc coincidir amb tu quasi plenament, sobretot en el que es refereix a l’estratègia d’atomització i dilució de la personalitat propia de cada un dels pobles dels que formen l’Estat utilitzant la immigració de fora la peninsula. Simplificant una mica la famosa frase diria que és català qui parla catalá i vol ser-ho (aquest "petit detall" de parlar-lo, és per a mi la nota de tall)