Acabo de llegir el llibre “
Els Camins de Sant Jaume i de Santiago” (2010) de
Miquel Borrell (Santa Coloma de Farners, 1953). El llibre està editat per
Janus S.L. (una empresa que es dedica principalment a l’arqueologia i a la difussió del patrimoni històric gironí).
Es tracta d’una obra a mig camí entre l’assaig i la guia de viatge. El llibre comença amb una interessant introducció de 81 pàgines on descriu i explica l’òrigen i naixement del mite, el que hi hagué de religiós i de polític, els camins, els peregrinatges mitjavals, les utilitzacions polítiques de Sant Jaume en la lluita contra els estats islàmics, els hospitals i albergs, … sense deixar de banda l’infantil esoterisme amb que es vol embolcallar tot plegat. A parer meu, aquesta es la part més important de l’obra, no per desmerèixer el que segueix, si no per que suposa un assaig seriós i rigurós i en català. Difícil de trobar, vaja.
A continuació, Borrell, explica i descriu els diferents camins de Sant Jaume a Catalunya. L’informació es veraç i actualitzada, per tant molt interessant. Amb els detalls dels diferents camins ens relata un territori, un paisatge, una història, una cultura i una gastronomia local. Ens obre les portes endins de les nostres comarques en els camins que unien els pirineus amb Barcelona i després amb Aragó.
.
Es aquí també on trobem l’error més greu. En parlar del Camí Central (Camí de Sant Jaume per Montserrat, Lleida i Saragossa), diu que “a Pina travessem el riu Ebre i ja no farem més fins a Logronyo, perquè caminàrem sempre amb el riu a la nostra dreta” (pàg 135). Més endavant torna a insistir: “amb una forta pujada sortint d’Alcanadre (alberg de peregrins), travessen per fi el riu Ebre i arribem a Logronyo” (pàg 139).
Això no es cert. Si vens per Lleida i Fraga només creues el riu a Pina d’Ebro. Després segueixes amb el riu a la teva dreta fins a Logronyo on trobes als que venen del Camí Francés, que si que han de creuar el riu per entrar a la ciutat. Tu ja et trobes al costat correcte del riu per arribar a Logronyo i tirar cap a l’oest. Per tant no l’has de creuar en cap cas. Es un error puntual, però força greu per un treball per altra banda tant ben documentat.
El llibre explica els camins pirinencs, el central, el de l’Ebre, el de Tarragona, el camí aragonés, el navarrés, el francès, i el camí a Finís Terrae (Padrón, Fisterra i Muxía). Però torno a insistir, no es una guia, es un assaig. No trobareu dades exhaustives ni generals de quilometratge, etapes, albergs (tot i que sovint en fa comentaris), … Però si una molt bona visió general de l’autor vers allò que podeu trobar fent aquest camins. Tot amanit amb notes de la seva primera peregrinació a Santiago el 1987 (el Camí ha canviat molt des de llavoren’s).
Tot i això, en termes generals i particulars, el llibres està molt bé. És força complet, concret i enriquidor. Tot i que conté molta informació i dades sobre història, cultura, arquitectura, art, i gastronomia, aquesta més que explicar-ser es narrada donant al llibre un caràcter àgil i de lectura agradable. Per tant si esteu interessants en el tema, en fer el camí o ja l’heu fet i voleu saber més, … llegir aquest llibre es una bona manera d’invertir el vostre temps. Us ho recomano
