Cucarella

Toni Cucarella en roba de batalla

31 de desembre de 2008
De política opinió
14 comentaris

Assumir la realitat

Sempre m’he manifestat en contra d’assumir la realitat, més i tot si la realitat ens és hostil. La realitat cal transformar-la, assumir-la és acceptar-la i sotmetre-s’hi. Els qui argumenten que assumir la realitat és una actitud intel·ligent, d’evolució política en positiu, el que vertaderament intenten és justificar la seua claudicació. Assumir la realitat no té res a veure amb la intel·ligència política de qui la defensa o de qui la rebutja. Assumir la realitat és una decisió presa per comoditat i per por al conflicte. Caldria preguntar als “realistes” quanta realitat cal assumir sense perdre la pròpia indentitat, i la dignitat. ¿Quina unitat de mesura determina quin és el límit acceptable de realitat que és pot assumir com a acte d’intel·ligència? On s’acabaria, doncs, l’acte intel·ligent i començaria la negligència? I si la realitat és, com ara al País Valencià, abassegadorament espanyolista, ¿per què els qui diuen que cal assumir la realitat n’assumeixen només una part i no la totalitat? Fet i fet, si un partit assumeix la solució lingüística pactada entre espanyols, una bandera pactada entre espanyols, una denominació pactada entre espanyols, fins i tot un himne que solament inflama els espanyols, encara que s’interprete sense lletra… ¿què els separa, “realment”, dels espanyols, si assumeixen la realitat que ells han construït i no aspiren a diferenciar-se’n per a transformar-la?

  2. Assumir la realitat no està pas malament, el problema és quina realitat assumeixen, aquella que diu que estem a España, que som españoles i que la nostra llengua i la nostra de cultura és de segona o aquella que diu que som un poble envaït i dominat al que li cal recuperar l’orgull i la llibertat per a sobreviure.

    Esperem que el 2009 ens porti una mica més a prop de la nostra llibertat, encara que si depèn dels polítics que viuen a casa nostra la cosa està fotuda.

    Respon
  4. Esta molt clar company Cucarella, “acceptar la realitat” és claudicar davant el nacionalisme més excloent, l’espanyol. Acceptar la realitat es còmode i covard, doncs és una forma de dir “en rendeixo”, disfressat de progressisme polític, del progressisme més interessats en la cerca de poltrones (más de lo mismo) que no en retornar la dignitat política i administrativa al nostre país. Ara que estem a punt de tancar un any i obrir-ne un altre aprofite per agrair-te la teua paciència i dedicació “pel fet nacional”, doncs ens permets fer pinya encara que sigui virtualment i mantindre encara un mínim d’esperança i d’orgull nacional. Molt bon any nou amb molta salut i si fos possible amb un poc de materialisme en forma de diners que mai venen mal.

    VISQUEN ELS PAÏSOS CATALANS LLIURES!

    Respon

  5. Cuca? Rella? Feliç nom el vostre! Com la meua feina, de passar la rella per les cuques. (O aquesta fóra la meua realitat!)

    Per dissort, hem de viure a la realitat dels altres, és a dir, la dels datspelcul.

    Què hi farem?

    Esperar la revolució, quan desempolsegarem les guillotines.

    Respon

  6. Acceptar la realitat fóra tant com assumir la derrota. Ja veiem que per a molts partits el seu únic objectiu són els vots. Les situacions es poden capgirar, d’això hi ha bona cosa d’exemples. Ara sembla que estiga tot perdut, que ens governen una colla de botiflers que malden per destruir-nos com a poble, i això és una realitat que no es pot negar. Però també a Galícia estigué al poder una bona colla d’anys un antic ministre del general Franco, i el Bloc nacionalista, amb una opsició ben plantejada aconseguí alçar el cap i plantar cara als qui tenien la paella pel mànec. Jo sóc de tarannà optimista i quan em trobe a les manifestacions pels drets nacionals dels valencians hi veig una bona massa de gent amb anhels de llibertat i de dignitat nacional. Canalitzar tots aquests milers de vots, i tota aquesta energia potencial en bé del País, és el que, ara per ara, no ha sabut fer cap dels partits de l’espectre polític. Però tot arribarà, o almenys és el que desitge.
    Bon any nou a tothom.

    Respon

  7. Dius que la solució lingüística ha estat pactada entre espanyols, igual que la bandera, la denominació i l’himne, però potser caldria puntualitzar que han sigut espanyols de València, del País Valencià, la presumpta imposició (i no ho és perquè és el que vol la majoria de gent del país) ha estat duta a terme per valencians, encara que no ens agrade aquesta circumstància. La majoria de valencians vol eixa bandera, eixa denominació o eixe himne.
    Des de la meua ingenuïtat no sé de quina altra manera es pot fer política com no siga partir de la realitat política del nostre país. Segons tu, de quina manera s’hauria de fer política? De quina manera podem canviar la realitat i transformar-la?

    Respon

  8. És d’agrair que encara es puguen llegir reflexions tan interessants i intel·ligents com aquesta, supose que no l’hauràs extret de cap manual d’Educació per a la Ciutadania.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!