Miquel Roman

Dissabte, 4 d’abril
A les 6:50h,  prenia el tren a Passeig de
Gràcia. El tren, de rodalies, era força incomode per un viatge tant
llarg, però la moral era alta. A un quart de deu baixo a Llançà, i
m’acosto al bar de l’estació per esmorçar alguna cosa. Després agafo
cap al casc antic del poble, … més interessant que la Llança de la
costa.

La meva intenció era d’agafar la variant, el GR-92.0.
Abans de sortir de Llança perdo el rastre del GR, però el torno a
recuperar just en deixar l’asfalt. El camí puja per una vall, amb un
rierol (el Rec del Prim) al costat. Després d’una setmana de pluja, el
dia em sorprèn. El sol, les altes temperatures, i l’esforç físic
m’obliguen a anar amb samarreta de màniga llarga. El GR, sense cap
ombra per el caminant, va guanyant alçada. Les vistes sobre Llança i la
costa son cada cop millors.

Finalment s’arriba al Coll de
Perer. Al davant, molt per sota, La Vall de la Santa Creu. Per l’altre
costat, la vall puja amb un fort desnivell. Allà, al sud, es troba Sant
Pere de Rodes. No puc descansar gaire, el GR gira cap a ponent i fa
costeruda pujada per la carena. En arribar a dalt em trobo a l’esquena
d’una serralada de turons que va cap el sud. La vista dels pirineus i
del interior de l’Alt Empordà (muntanyós al nord i pla al sud), es
impressionant. Figueres es veu clarament.

El camí continua
suaument cap el sud, per cotes entre els 400 i 500 metres. Al costat de
les ruïnes d’una masia (Mas de la Pallera) agafo a la dreta la
carretera GIP-6041. Seran només uns metres fins que abans de Mas
Ventós, el GR agafi a l’esquerra cap a ponent, la pista cap a Sant
Onofre. Les vistes son impressionants, aquesta vegada de tot el golf de
Roses. Destaca molt el contrast entre la zona muntanyosa que em serveix
de mirador i la planúria i els aiguamolls que hi ha als seus peus. Em
poc temps arribo a l’ermita de Sant Onofre, mirador privilegiat.
Darrera, a dalt de la carena, les ruïnes del castell de Verdera, em
vigilen.

Deixò Sant Onofre per baixar gairabé 400 de desnivell
(tot el que he pujat) en poc més de dos quilòmetres. El GR baixa cap a
ponent uns metres per encaixar-se en una angosta vall sota el castell
que fa via cap al poble de Palau-saverdera. Un poble deliciós. A la
font de davant la torre del rellotge em puc refrescar i refer les
forçes.

Al final de poble, a una rotonda, agafo la carretera
cal el sud-oest. Aviat fa una corba cap a l’esquerra i allà surt una
pista que continua recte. El camí deixa la pista i gira a l’esquerra,
però perdo les senyals del GR. He de refer el camí trobar la sortida
mig amagada. El GPS m’ajuda a localitzar un camí gairabé incipient que
només el veus quan el trepitges. D’aquí es fa còmoda via fins a Vilaüt,
una petita població, de fet son quatre explotacions agrícoles. Aquí
deixo el GR-92.0 que gira a l’esquerra per a trobar el GR-92.
Prefereixo acostar-me a Castellò d’Empúries per una ruta diferent a la
que transitaré en fer el tram Roses-Castellò.

Agafo a la dreta
(oest) fins a trobar la pista asfaltada per l’esquerra ve de Pau. La
segueixo cap a ponent creuant per un pont el rec de la Serra del Mas
Sec i la riera de Pedret. Per la dreta arriba el camí d’Estanyol, i jo
tiro cap el sud, ja decididament cap a Castellò d’Empúries. Deixant a
l’esquerra Sant Joan de Sescloses.

No havia estat mai a Castellò
d’Empúries. No savia el que hem perdia. Es un poble maco, cuidat i amb
personalitat. A Castellò dino i aprofito per trobar allotjament pel dia
següent, la nit del diumenge. I sense més agafo un autocar a Cadaqués,
on havia acabat la meva primera etapa del GR-92 (Portbou-Cadaqués), fa
ja massa setmanes.

Cadaqués ha canviat. El poble tranquil
d’hivern on vaig acabar far setmanes el primer tram del GRes ara una
petita Eivissa on el turista, el bohemi i el hippy conviu amb
l’indígena. Quin es el meu paper en tot plegat? El caminant, quan deixa
la motxilla, es dutxa i es muda … es una mena de turista. Mal que ens
pesi i encara que no ho volguem  tots som “giris” en un moment o altre.
Fer fotos i passejar pel poble em porta el que resta de tarda, sopo
-magníficament- i a dormir.

diumenge, 5 d’abril
M’aixeco
a dos quarts de set, mentres ho preparo tot esmorço un suc i unes
magdalenes que prudentment havia comprat la tarda del dissabte. Marxo a
les set i travesso el poble cap el sud. Les cases s’acaben i una pista
puja cap a l’interior fent esses cap el sud-oest. El GR va fent dreçera
per un camí entre murs de pedra seca. En alguns trams va per la pista.
Guanyo alçada i també vistes … mentres faig via, el sol, vermellós,
supera la línia marítima de l’horitzó i em diu: Hola ja soc aquí !!!

El
GR deixa l’interior i em duu a la Cala Jóncols. Abans d’arribar-hi
perdo i torno a trobar el rastre. A la porta del càmping de la cala, un
home hem pregunta si pel camí he vist el seu gos. El va perdre
dissabte, però no n’he vist cap venint cap aquí. Espero que l’hagi
trobat.

Deixant la cala, el camí fa cap a l’interior per passar
l’istme de la península del cap de Norfeu, a l’esquerra la seva torre
em vigila. Arribo a una pista ampla on uns ciclistes es refan del
esforç. El meu camí travessa la pista i baixa en picat cap al mar. El
progrés serà ara pel Camí de Ronda a primera linea de mar fins a Roses.

Tot i que les vistes son impressionants, el Camí de Ronda es
per mi la part més desagradable del GR. M’agraden més els trams
d’interior. El Camí de Ronda ressegueix la costa, per tant fa totes les
voltes que cales, caps, puntes, platges i ancantilats l’obliga a fer.
Per altra banda, el Cap de Creus es només la punta oriental dels
pirineus en llançar-se al Mediterrani. Per tant el camí es un no parar
de pujar a acantilats rocallosos i baixar a platges petites, per tornar
a pujar i tornar a baixar, … I paisagisticament, la desena cala que
veig, ja no em diu tant com les dues o tres primeres.  En acostar-se a
Roses la cosa empitjora. Les mateixes pujades i baixades, aquesta
vegada amb tot edificat a la dreta: hotels, apartaments, segones
residencies, … I per fi, arribo a Roses.

A Roses dino,
còmodament assegut a la sala d’un restaurant. Podria dinar a la
terrassa, però he tingut ja tots els exteriors que volia i encara em
resta fer via a Castellò d’Empúries. Ara el camí serà ben diferent per
la planes i aiguamolls de l’Alt Empordà.

Havent dinat fico la
meva gorra sota el raig d’aigua d’una font. Això m’hauria de fer més
fresca la marxa, al començament. El GR surt cap a ponent a uns metres
al nord de la carretera C-260, i creua la GI-610 i la GI-614. Continua
cap el nord-oest, travessa la carretera GIV-6102 i en arribar a la
GIV-6103 l’agafa a l’esquerra. Soc al Parc Natural dels Aiguamolls de
l’Empordà. Deixo enrera recs i basses i en una corba de la carretera
agafo una pista a l’esquerra. A la cruïlla seuen al terra uns joves
d’un esplai i els propers metres en trobaré d’altres que caminen a
trobar-se amb ells.

El camí creua un elegant pont de fusta i
una mica més endavant veig de lluny un altre noi que fa el GR. Es
lluny, però reconec al senderista. A més a més porta un molt bon ritme.
No el perdo, però no l’agafo en tot el que em resta de jornada. Ja em
va bé, em serveix com a referent per a mantenir el ritme. Finalment el
camí em duu a Castellò d’Empúries. Jo agafo cap el poble i l’altre noi
continua endavant. A Castellò m’instalo i surto a veure el poble amb
detall, amb més detall que el dia abans. I ja us dic que es un poble
que val la pena.

L’església es impressionant. Potser hi ha
massa maquines per a ficar monedes, però em crida l’atenció que quant
t’acostes a les capelles laterals un detector de moviment fa encendre
les llums. La tecnologia arriba a tot arreu !!!

dilluns, 6 d’abril
A
les set del matí deixo enrera Castelló d’Empúries. Les senyals del GR
em porten a un pont diferent al que tinc a la Guia, que està en obres.
Perdo la senyals i em fico per la carretera i la pista equivocada, per
davant de Mas Feliu. Però no estic perdut. Sé on soc i per on hauré
d’anar per retrobar el GR. Tot plegat gràcies al mapa topogràfic. Només
hauré de tirar endavant i girar al primer trencall a l’esquerra fins
arribar a la pista correcta a l’alçada de Mas Climent … hi així ho
faig. Continuo cap el sud fins El Cortalet, entrada al Parc dels
Aiguamolls del Empordà, i agafo l’itinerari marcat. En el recorregut,
sovint aixecat sobre els aiguamolls, veig cigonyes i altres ocells,
vaques, vaques i un conill. Tot es pau i belleça, i arribo a la platja
de Can Comes … i m’aturo a veure el paisatge i fer un glop d’aigua.

S’envolta
un càmping i es creua per un petit pont, d’aquest que s’aixequen, i
s’agafa fent volta cap el riu Fluvià. Reseguiré el riu fins a Sant Pere
Pescador, deixant a l’esquerra l’illa de Caramany. En aquest tram trobo
dos nois que fan també el GR, els tinc al davant. Estic segur que un
d’ells era el que vaig veure el diumenge. Estic a punt d’agafar-los en
arribar al poble, però jo entro a esmorçar i ells continuen. Volto per
Sant Pere Pescador i esmorço, trigo uns dos quarts.

Allà creuaré
el riu i seguiré a la vora del Fluvía uns metres fins fer via al sud
cap al poble proper de l’Armentera. Una breu visita al poble i a
continuar cap el sud a tocar del Rec del Molí, primer; i Riu Vell
després. D’aquí a la minúscula població de cinclaus agafo als dos
senderistes. Òbviament s’han hagut d’aturar en algun lloc, com he fet
jo. D’altra manera no crec que els hagués encalçat.

Son d’un
poble de la rodalia, van fer el Camí de Santiago i ara volien aprofitat
la magnífica xarxa de senders que tenim a Catalunya. No puc deixar de
sentir-me identificat amb la seva historia … Anirem plegats fins a
Sant Martí d’Empúries, xerrant dels camins fets i els que volem fer …

Cinclaus
son quatre cases, una masia-resturant i una petita església. Un lloc
molt agradable i cuidat. Ara toca de fer el camí a la Costa. Arribem a
Sant Martí d’Empúries i els meus companys de trajecte continuen cap a
l’Escala mentres jo m’aturo a veure amb més deteniment el poble. Els ja
el coneixen i son els primers a recomanar-me que m’aturi. Però no volen
acabar, com faré jo, a l’Escala. Encara els falta molt camí per fer.
Ens acomiadem.

Visito Sant Martí d’Empúries i gaudeixo de les
seves vistes sobre el Golf de Roses. I abans de marxar … faig una
refresc a la terrassa d’un bar a la plaça major. I cap a l’Escala, que
hi falta gent. Només es una passejada per davant de les ruïnes
d’Empúries i entre dunes en procés de recuperació i forestació.

Dinaré
a l’Escala i després de fer un volt, agafaré el autocar a Barcelona de
les 14:45h. M’estaria més estona … però aquesta nit tenim reunió al
Casal.

Conclusions
La sortida ha esta molt
interessant en permetrem descobrir la geografia física, natural, urbana
i humana de una comarca amb contrastos com l’Alt Empordà. Ja sigui a
les seves muntanyes i valls, o a la seva costa i aiguamolls, n’he
trobat una bona quantitat de magnífics miradors. El GR-92 i GR-92.0
ofereixen un retrat fidel de la comarca i realment val la pena.

A
títol personal, diré que feia molt que no agafava la motxilla i que ho
he notat. Estic lluny del nivell necessari per fer el GR-11 aragonés
aquest estiu … M’haure d’afanyar. No queda tant.