“… aquesta predominança de l’ambició d’emancipació nacional que detecten
les enquestes des fa força mesos, fins i tot abans de la sentència del
Constitucional –i, per tant, que no sembla pas reactiva– [Cardús recorda el Racòmetre de dilluns passat: “el 48,8% dels enquestats votarien sí en un referèndum sobre la
independència, mentre que un 9,7% estan indecisos i un 41,4% dirien no. “], quan es
tradueix en expectativa –encara lluny del dia de les eleccions, també
s’ha de dir–, resulta que el vot a propostes explícitament
independentistes cau a poc més del 10 per cent.”
Ho escrivia Salvador Cardús avui a l’
Avui per denunciar que l’oferta no recull la voluntat d’independència: “Hi ha més ambició nacional que no pas oferta política sòlida i fiable
que sigui capaç de recollir explícitament l’aspiració nacional dels
catalans”, deia. Hi podem llegir, clarament, un retret a CiU, que continua dient que no estem madurs i ho combina amb un silenci absolut respecte de la manera com podem madurar. Perquè, on és el pla convergent per acabar de convèncer els qui segons ells no estan convençuts encara? Se suposa que sap com hem de madurar, no?
Calen més articles com aquest que recordin que la majoria ja existeix i que alertin del regal que farem als autonomistes si el conjunt de l’oferta independentista no supera els 21 escons actualment existents. És el que diuen els socialistes des de fa temps: si un vol la independència, vota partits independentistes. I si els partits independentistes sumen 15 o 16 escons, aquest és el pes de l’independentisme al Parlament.
Alerta, doncs, que el comportament electoral que molts independentistes declaren pot tenir conseqüències nefastes i provocar un refredament del tot contraproduent. A les properes eleccions, Vot Nacional per la Independència: o Esquerra o Reagrupament o Solidaritat. Els actes de fe que els facin els altres. Estarem pendents de noves enquestes com el Racòmetre per veure si anem
capgirant la tendència i donem més pes a l’independentisme d’aquests partits que no pas a l’autonomisme de CiU.
Xavier, estic molt d’acord amb aquesta anàlisi. Seguint aquesta lògica del “votar independentista” (és a dir, aquells partits que portin, sense embuts, la independència al seu programa electoral), i també una cosa que diu el Cardús —la inexistència de noves opcions prou madures per capitalitzar aquesta tendència social cada cop més favorable— he decidit el meu vot en un sentit que fa pocs mesos hauria estat impensable: continuar votant Esquerra. Havia gairebé jurat que no els votaria més, però com que no em plantejo l’abstenció, gairebé no em queda altra opció.
M’explico: (1) No votaré per una opció que pugui quedar en representació zero (Solidaritat, malgrat la seva pròpia enquesta…, i Reagrupament). Em molesta, i molt, que dues opcions que volen el mateix exactament es permetin el luxe d’anar per separat. No és el moment de comportar-se con nens capriciosos i després intentar racionalitzar el que només es pot titllar de comportament immadur. En definitiva, no està la cosa com per tirar el vot a les escombraries. Per tant, optaré pel vot útil independentista per assegurar el tret.
(2) Però… votar Esquerra? S’ho mereixen? Bé, en primer lloc és evident que el Tripartit és impossible. El Tripartit d’esquerres ha tingut algun aspecte positiu (en l’estratègia electoral sobretot: enfonsament del PSC i fugida del seu sector maragallià/catalanista) i molts de negatius (sobretot el guirigall i les inconsistències en la governació del país, a més d’un discurs sovint ridícul de “nosaltres, els d’esquerra, els bons” que em fa tanta ràbia, però que és més patrimoni del Lenin del Bages que del Puigcercós). Posar en contradiccions ideològiques evidents el PSC ha donat rèdits, encara que la majoria no els recollirà Esquerra. Però podem perdonar el relatiu “desgovern”? La meva conclusió és que CiU governarà: si és amb Esquerra el batibull que hi ha hagut al tripartit no existirà (Esquerra haurà aprés i CiU té més experiència en governs “monolítics”); i si CiU governa amb suports puntuals externs (que crec que és la fórmula que intentarà), Esquerra pot ser clau per marcar el to com a soci principal o com a oposició-corcó. Compte, però: amb qui pactara CiU la investidura? Això serà clau. Artur Mas, per mi, és una veritable incògnita, i ja va fer un mal pacte pel país en el seu dia a canvi de no sé quins rèdits personals que al final no va obtenir. Ara, si agafa Ibarretxe com a model doncs benvingut.
El joc per Esquerra és un altre que el de l’etapa Tripartit: el camí amb els “federalistes” (que no ho eren, i es tractava de desemmascarar-los) s’ha acabat, i l’evolució de la massa social no deixa dubte que ha començat el compte enrere de la pertinença de Catalunya a Espanya. El discurs del Puigcercós es veu ara alliberat d’ambigüitats en aquest sentit. Em queden dubtes, és clar, però les crítiques que diuen que ERC no és independentista em semblen pura hipèrbole.
Una altra reflexió que em faig és que en aquesta legislatura clau caldrà gent bregada en política, no nouvinguts que estripin les cartes i se’n vagin a casa a les primeres de canvi. Tinc dubtes del poder de permanència del Laporta si es converteix en un actor irrellevant al Parlament. L’experiència del Puigcercós (que està fent un discurs molt realista últimament) pot ser molt útil al grup de diputats independentistes que entrin al Parlament. El que espero i desitjo és que aquesta legislatura es vagi coent un veritable front independentista de cara a les eleccions del 2014, ja amb Rajoy ocupant la Moncloa.
En fi, estic disposat a deixar-me convèncer que estic equivocat, però és així com veig les coses. Esquerra ja ha dit que no pactarà amb ningú que no es comprometi a convocar un referèndum sobre la independència aquesta legislatura (una promesa que no va fer ni el 2003 ni el 2006). CiU aposta pel dret a decidir, encara que de forma poc realista amb això del concert econòmic i amb la seva habitual duplicitat/ambigüitat. ICV continua oficialment encallada en el federalisme. I el PSC cada cop s’assembla més al seu homòleg basc (Patxi López & cia.). Algú està disposat a il·luminar-me amb bons arguments?
La gent vol que el seu vot serveixi per a fer coses importants. Votar una formació que totes les enquestes indiquen que treurà tres diputats (i encara que fossin sis) això desmotiva i desmobilitza absolutament a qualsevol. En canvi votar a la formació que sabem -ningú ho dubta- que guanyarà això si que motiva i molt. Per més que no sigui independentista. Aquesta no és la meva posició personal però, evidenment, ho és de la inmensa majoria de persones. La gent s’apunta al “carro guanyador”. La gent vol guanyar. Es així.
La única solució per paliar – en part- aquest problema és que Reagrupament i Solidaritat vagin juntes. Aquesta coalició engrescaria molta gent i produiria un efecte multiplicador. I podrien treure 15 escons tranquilament. Més els que tregui Esquerra.
Jo treballo a la empresa TNS -la que ha fet l’enquesta manada per Solidaritat i que els otorga entre sis i vuit escons- i sé molt bé del que parlo.
Màxima pressió doncs a les direccions de Reagrupament i Solidaritat per a la coalició.
Aquesta és “la” solució.