De res, massa
Telegrames des de Sarrià de Ter
En vies d’extinció (4).
Els llibres d’història i les cròniques expliquen que un dels primers decrets que signà el fatídic Felip V després de la caiguda de Barcelona fou el de l’obligatorietat, a les cases particulars, de tenir el ganivet de llescar el pa encadenat a la taula. El país s’havia de desarmar completament i representava que un català amb una ganiveta a la mà podria ser una mena de perillós i anacrònic Terminator. En aquest país, el ganivet del pa ha estat una de les eines imprescindibles, que no ha faltat mai a cap llar.
El fet quotidià i domèstic de llescar el pa ens porta a un altre costum en vies d’extinció.
Una altra imatge perduda : en el moment d’encetar un pa o una barra, o de migpartir un panet, barreta o llonguet per fer-ne un sandvitx, amb la punta de la fulla del ganivet es traçava una imaginària creu al revers de la peça. El fet de senyar el pa, de beneïr-lo, era un precepte que es complia rigorosament. A les cases amb més presència del sentit religiós, la finalitat sagramental o de culte era clara. A les cases de pensament més agnòstic (que vindria a ser els dels anuncis als autobusos ateus d’ara) igualment es duia a terme, invocant la bona sort.
Jo continuo fent-ho, tal com m’havien ensenyat a fer a casa els pares i els avis, tal com ho havien vist fer ells de generacions reculades. No vull perdre l’hàbit, ganivet en mà, lliure de lligadura a cap taula, quan llesco una barra o preparo un entrepà, de dibuixar la tradicional creueta en acció de gràcies. El nostre pa de cada dia …
(Al darrera de la desaparició de molts costums tradicionals hi sol haver un component tecnològic. En el cas que ens ocupa hi deu tenir molta responsablitat un tal senyor Gabarró, que és el fabricant de les màquines de llescar pans que són presents a la majoria de forns i fleques del país. Què vols ? Si et serveixen el pa bo i llescat, quina creu hi has de fer …?)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
la mare també el feia abans de llescar-lo i en recollir-lo si queia al terra… Jo sóc maldestra i “fan” del senyor Gabarró… Un excel·lent apunt, gràcies! i bon dia!
Jo, contràriament a la Carme, odio el senyor Gabarró. L’invent que va generar trobo que ha estat fatídic per als amants del pa. De seguida es resseca i, què voleu que us digui, a mi aquestes llesques tan uniformes… Les llesques una mica més gruixudes i imperfectes són les tenen més gust de pa. Passa el mateix amb el pernil.
I, pel que fa al senyal de la creu, confessar que mai no ho havia sentit fins fa tres o quatre anys. Algú en un curs va explicar que a casa seva ho feien i la professora va dir que ella també. Em vaig quedar ben parada.
Salutacions i visca el pa llescat a mà!
et deixo el meu comentari: jo, com tu, tota la vida he fet la creu al darrera de la barra de pà. Sempre ho faig… ritual, tic… que li diguin com vulguin!, però no me’n oblido mai. M’ho va ensenyar el meu avi quan era petita. I apart d’aixó, el soroll de la crosta i l’olor que desprèn a l’hora de fer-ho, són indescriptibles.
Quins temes més bons que toques sempre! un dia ens podries parlar de les boníssimes figuretes de pà que venien a les fleques? Em “pirraven”. No sé si encara les fan…
Carme-Laura : Moltes gràcies pel comentari. A casa, si la llesca queia a terra, h feiem un petó. (!)
Montse : Ui ! El tema del gust del pa donaria no ja per a un post, per a un llibre sencer ! Ha anat per avall en picat. Molta gent el va a comprar a les benzineres … És com si anéssim a omplir el dipòsit del cotxe al forn.
Anna : Records, records i records … Oi que va bé mirar enrera, de tant en tant ? De les figuretes de pa en tinc una imatge un xic esborrada. Aquí no era massa habitual …