De res, massa

Com que estic de vacances i les temperatures són de justícia, miro de fer alguna concessió a la lleugeresa indumentària. Aquests dies tiro de calça curta, samarreta i sandàlies: d’aquí a pocs dies haurè de tornar a la feina i prou que s’imposarà el rigor i la corbata. He corregut per Girona abillat com si fos un visitant, amb el vestuari esmentat complementat per una gorra amb visera i les ulleres de sol. De ben segur que la blancor de les meves cames (no hi ha manera d’agafar color) podria disfressar el meu origen. Podria passar per nascut en latituds més septentrionals, no pas a la riba dreta de l’Onyar.

El cas és que el centre de la ciutat era ple de colles de membres d’ONGs diverses. Grups de nois i noies, uniformats amb un plastró amb els colors i logotips corporatius, es dedicaven a parlar amb els vianants per mirar d’aconseguir suports, aportacions i noves adhesions. Però centraven la seva feina en persones en trànsit que feien cara de ser de la ciutat: una senyora equipada amb una cartera, uns treballadors que van a esmorzar… Els nombrosos turistes i passavolants no deuen ser el públic objectiu d’aquestes campanyes. Jo tampoc. Sota la gorra i calçacurt, he passat perfectament per un “guiri”: estratègia que poso a la vostra disposició i que us pot estalviar molta pressió no-governamental.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!