De res, massa

Una publicació que no falta al damunt de la meva tauleta de nit en cap de les dues ocasions que es publica durant l’any, és la revista de TINTINCAT, l’Associació Catalana de Tintinaires. En realitat en sóc simplement un okupa, un aprofitat, ja que qui n’és soci de ple dret i amb carnet és l’Enric, el meu fill.

La revista de TINTINCAT (surt al juny i al desembre) es distribueix en exclusiva entre els socis i no és possible trobar-la al quiosc. Es tracta d’una capçalera que inclou informació sobre activitats, publicacions i actes al voltant de la figura de Tintín i d’Hergé, cròniques d’assemblees de l’associació i de trobades tintinaires, anàlisis de personatges, i estudis molt complexos i documentats sobre aspectes de l’obra del creador belga i dels seus protagonistes. En els diferents números publicats fins a la data hi hem pogut llegir monografies sobre Hergé i el cinema, Hergé i l’art, Tintín i l’alcohol, un necrològic recompte de cadàvers al llarg dels diferents àlbums … Temes apassionants: moltes vegades resulta dificilíssim convèncer algú de la riquesa de l’univers Hergé/Tintín.  Molt més enllà de la publicació de les diferents aventures en forma d’historietes il·lustrades, de bandes dessinées, hi ha tota una galàxia de coneixement. No debades ens trobem davant un dels més importants exponents del món del còmic, una veritable referència internacional a nivell d’anàlisi de la història del segle XX.  Un recorregut per les diferents aventures del jove reporter és un passeig pels principals esdeveniments que han sacsejat el món durant el passat segle.

La revista de TINTINCAT -i l’Associació en general- apleguen tota aquesta legió de lectors d’àlbums de Tintin que hem volgut aprofundir en l’estudi del nostre personatge preferit i en el treball  del nostre autor admirat. És una obra tan immensa que sempre hi haurà algun racó obert a la investigació, a l’anàlisi i a la creació.

I ara que tinc l’agulla enfilada amb el fil tintinaire …és el moment de queixar-se. No podem oblidar que les aventures de Tíntín han estat traduïdes a moltíssimes llengües de diferents àmbits culturals. En el camp de la traducció convé deixar a  mans del traductor (professional de prestigi) i a criteri de l’editorial la facultat de variar els noms dels personatges des de la versió original. En el cas de les edicions en llengua catalana, les primeres i principals  traduccions van ser fetes pel senyor Joaquim Ventalló (una personalitat de la qual també se n’ha fet ressó Tintincat) i editades per Editorial Joventut. Posteriorment, han aparegut altres editorials que han publicat volums d’estudi, llibres de coneixement i recerca sobre l’autor i l’obra. I, a més, actualment es poden trobar al mercat àlbums d’aventures de Tintin amb el segell de Casterman, amb un format diferent al de Joventut, distribuïts per una firma empordanesa. La varietat i el camp per córrer són, doncs, molt superiors que anys enrere.

Explico tot això perqué tinc a les  mans l’obra Tintín i Cia., de Michael Farr, publicada per Zendrera Zariquiey, un present molt apreciat provinent d’una senyora que em sobrevalora en excés. Tant l’autor com l’editorial són absolutament solvents en el camp de la tintinofília. Farr és un dels principals especialistes en Hergé a nivell planetari i Zendrera Zariquiey és una casa que ha editat peces insubstituïbles, que no poden faltar en cap biblioteca tintinaire. Tintin i Cia. es dedica a repassar els principals protagonistes de les aventures de Tintín. La meva sorpresa (i la meva perplexitat i el meu horror) apareixen quan veig al professor Tornassol batejat com a Arseni Tornassol, quan tota la vida s’ha dit Silvestre. Igualment, el pesat agent d’assegurances Serafí Llantió apareix ara amb el cogom de Faró. Terrible i tremend !

Els que ens vam criar entre els anys seixanta i els setanta ja vam haver de sobreviure a una empastifada mental considerable, en haver llegit els Tintins alguns en català i alguns en castellà. Moltes vegades ens xocava trobar-nos a Hernández i Fernández quan estavem veient a Dupont i Dupont. O que l’aviador borni uns dies es digués Szut i uns altres fos Pst. Només falta que, ara que tot aquest barrig-barreig pot decantar-se perfectament cap a un costat o l’altre, aparegui algú i ens rebategi de cap i de nou a personatges que ja formen part de tot un patrimoni cultural. Culpa d’una edició descurada ? Responsabilitat d’una deficient o insuficient tasca de revisió ? Una traducció indocumentada feta a quatre peus junts des d’una altra llengua ?

Llamp de llamp del rellamp !

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!