Cucarella
Toni Cucarella en roba de batalla
30 de març de 2010
15 comentaris
Baudelaire, els belgues i nosaltres (Joan-Lluís Lluís)
Joan-Lluís Lluís ha publicat al dominical Presència l’article Baudelaire, els belgues i nosaltres, la part final del qual podeu llegir tot seguit:
…«A Bèlgica, però, aquest esquema efectivament copiat de França no va funcionar. La llengua flamenca, menyspreada i insultada, va aconseguir sobreviure, mantenir-se fins a existir com a llengua digna d’assumir el poder polític, econòmic, cultural i mental… És clar, és probable que el veïnatge amb els Països Baixos hagi ajudat els flamencs: compartir la llengua d’uns veïns indepedendents i rics és un avantatge evident. I això encara que la llengua no hi tingui el mateix nom. El flamenc és la manera que tenen els flamencs d’anomenar el neerlandès, com el valencià és la manera que tenen els valencians d’anomenar el català. I, per cert, a vegades s’ha utilitzat l’exemple de la doble denominació neerlandès/flamenc per argumentar que la llengua catalana pot també tenir la doble denominació català/valencià. Aquest exemple no és vàlid, com ho explica de manera molt clara un estudi d’Alfons Esteve, Francesc Esteve i Mercè Teodoro, El nom, la unitat i la normalitat (publicat per l’Observatori de la Llengua Catalana): flamenc és la denominació habitual de la llengua neerlandesa a Bèlgica, però la Constitució belga parla, exclusivament, de «llengua neerlandesa». La unitat lingüística entre Països Baixos i Flandes és, doncs, innegable i, sobretot, innegada… Si féssim el símil amb el cas nostre, caldria doncs poder dir que el valencià és la denominació habitual del català al País Valencià, però que és el seu nom oficial és… català. I així acabar-ne aquesta insultant divisió concretada a vegades en traduccions diferenciades entre català i valencià…. I calia totes aquestes demostracions i convocar el gran Baudelaire per arribar a una conclusió tan banal, evident, raonable i de sentit comú?»
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
exemple molt ben trobat.
A mes ho diu un rossellones.
Vejats, doncs, un mec que hi toca.
El “valencià” és com en diuen a València la gent pus tost pallussa del català, com a Barcelona els més idiotes en diuen “barceloní” i a Mallorca els més repulsius gonelles “mallorquí”, etc…
I és clar que ja sabem a qui fan el joc i el jóc els qui així esbocinen la llengua mestra.
No hi passarem.
També de vegades hom diu ‘castellà’ per designar especialment l’espanyol de Castella, però el nom de la llengua és ‘espanyol’. Digueu-li a un espanyol que a l’Argentina no es parla l’espanyol sinó l’argentí, i veureu què us respon…
La meua filla estudia alemany a l’EOI i estavem mirant a la tele en V.O.S. (gràcies a la T.D.T ) Zwartboek, d’en Paul Verhoeven. Aquí es va estrenar com “El libro negro”. La peli pasa durant la II Guerra Mundial en els Païssos Baixos ocupats. En la peli els holandesos parlaven en neerlandés i els alemanys en alemany, però parlaven entre ells sense canviar de llengua . La meua filla dia que entenía tot el que dien, ja que el neerlandés és una lleugera variació dialectal del dialecte del que prové el alemany estàndar . Ella ha passat dos estius a Suïssa i em diu que els suïssos parlen un dialecte més diferente del alemany estàndar, però li diuen alemany i respecten la ortogràfia del alemany estàndar. Els neerlandesos han mantingut una ortografia pròpia que fa que paraules homònimes i homòfones s’escriguen de forma molt diferent. Per exemple : Schneider, Snijder ( sastre, no actriu ni futbolista).
O Schwarze Buch, en comptes de Zwartboek.
En el País Valencià hi ha els secessionistes lingüístics, anomenats “blaveros”, que diuen “llengua valenciana”, que no “valencià”. La resta de valencians, els valencians valencians, els valencians que fem país, no els “blaveros”, diem “valencià” en registres col·loquials o en l’àmbit del País Valencià, però quan eixim fora, a l’estranger, o quan fem servir registres formals o acadèmics, diem que parlem català, perquè els valencians valencians, quan diem “valencià”, que no “llengua valenciana”, ens referim al nostre català, i creiem en la unitat de la llengua, tot i dir “valencià” en els registres col·loquials, però si un foraster ens demana quina llengua parlem, els diem que català, que parlem en el català del País Valencià, conegut popularment com a valencià, però que és la mateixa llengua que es parla en Catalunya. Recordeu que no és el mateix dir “valencià” que “llengua valenciana”; recordeu que quan els valencians diem “valencià” ens referim al català parlat en el País Valencià, i en els registres informals o col·loquials eixa denominació és del tot lícita, i això no implica cap mena de secessionisme: secessionisme lingüístic és dir “llengua valenciana”.
Holanda no és cap referent respecte Catalunya, doncs és considerat un país europeu amb estat propi com qualsevòl altre.
Que l’antic Comtat de Barcelona que conforma l’actual Catalunya vulga anexionar-se el País Valencià en nom de la llengua i apropiar-se de la denominació exclussiva i escluient de la llengua és un altra qüestió molt diferent.
I per damunt de tot mentre l’actual Comtat de Barcelona que conforma l’actual Catalunya triomfe el vil-lingüisme espanyol i no siga declarada la llengua pròpia com la única llengua oficial i vehicular del país, qualsevòl qüestió que és plantege en nom de la llengua serà una banalitat més de trintxa a l’aire.