Coc Ràpid

Mentre en menja recorda.

“Era petita com petits eren els temps i la casa on vivia i les botigues i fins i tot les bombetes de l’enllumenat. Era el temps en què el menjar es comprava i venia en petites quantitats: tres onzes d’arròs, una quarta d’oli, un  petricó de llet, onza i mitja de pernil, un quart de mongetes tendres… I era el temps en què les monges si no eren “les hermanes” eren mongetes.

Un dia d’aquells dies la nena trobà al carrer un bitllet de dues pessetes, se’l ficà a la butxaca del vestit de cotó de quadrets rosa i blancs -era estiu, doncs, i no hi havia escola- i anà al colmado del Senyor Tonet i assenyalant el pot de vidre amb tapadora negre digué “una paperina de pets de monja”. 
Se’ls anà menjant, mantenint tot el que podia la dolçor a la boca, mentre jugava a la xarranca. Era bona jugant, tenia unes rajoles que lliscaven com patins i un tros de marbre blanc preciós que tot el barri envejava (en Santet les hi havia portades d’un sac de runes que trobà prop de l’Institut).
La mare la cridà des del balcó, el joc s’havia acabat. Li donà el canvi de les dues pessetes i uns quants pets de monja mentre explicava orgullosament la seva troballa. La mare molt seriosa la renyà per no haver pujat de seguida  i haver-li donat el bitllet. La nena no entengué perquè la mama s’havia enfadat amb ella.
Era petita, no podia entendre el que no s’explicava a casa. Com cada nit prengué la sopa de fiduets de cabell d’àngel i un trosset de truita.”

Avui es poden trobar els dolços pets de monja però els nins d’avui, petits com ho era la nena en aquells temps, ja no demanen ni saben el nom de la senzilla llepolia.

“Pets de monja”, un mot avui al calaix dels mots perduts.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!