LLETRA DE ZELDA ZONK (V)
FLOU (ET IN ARCADIA EGO)
Tot és un ball de coincidències.
Escolt Andreas Scholl dins el meu gabinet amb l’antifaç posat i ben estirat a l’otomana daurada. Aquesta dolça veu d’un pastor de l’Arcàdia em consola. L’atmosfera sonora em relaxa. L’adopció sense condicions d’aires da capo i la recerca d’un vocabulari harmònic més arriscat en els recitatius m’exalta. Destil paradoxes. Efectes d’onomatopeies acolorides em transpassen.
Les paraules que he llegit a la carta de Zelda Zonk són el meu panorama: «Saps quina és l’única imatge que estotja Aràlia com un secret prohibit, com una joia fugissera i com un turment continu? Estic segur que ho has endevinat. Vares ser tu que la dugueres un dematí a New York a la sala obscura del Metropolitan Museum on havies descobert un petit quadre de Jacob De Gheyn. Aquella Vanitas, aquell crani, el ram de flors, el rellotge d’arena, la bugia, les peces d’or: un espectacle de la finitud.
Aràlia em va repetir que medita molt mirant aquella volta sobre el crani que té una superfície que fa de mirall i reflecteix l’escenografia d’una cambra en el fons de la qual hi ha una finestra que s’obre a un món de llum i de músiques d’un altre temps. Emperò les coses vénen i desapareixen: les flors es mustien, l’or llenega entre els dits, la bugia es consumeix, el rellotge d’arena s’atura, la carn esdevé esquelet, tot avança cap a l’oblit. Aràlia em deia coses així: "…el sabor de les coses és el saber de la seva precarietat… la meva darrera pell serà de cendres… som com una flama: no m’atur mai de pensar… cerc la saviesa del buit…" Aquella Vanitas d’un artista d’Amsterdam del segle XVII és el seu far.»
I aquell mateix segle XVII Alesandro Scarlatti, Francesco Gasparini i Bendetto Marcello foren virtuosos excel·lents i em deixaren aquests artificis musicals que tradueixen de manera admirable el sentiment punyent de la fragilitat de l’existència i de les felicitat terrestres, ai las!
«Navicella, ove ten vai
a sfidar del mar gl’orgogli?
Se alla calma crederai,
troverai tempeste e scoglie.»
(Nau petita, on te’n vas
a desafiar la mar orgullosa?
Si creus en la calma,
trobaràs tempesta i esculls.)
Repetesc aquesta ària amb llàgrimes intenses.
Pens en Aràlia, en Zelda, en Maria Carla, en Charles, en Venetia, en Belette, en Violeta, en Régine de la Tour, en madò Bet.
Em trec l’antifaç.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No sé el què vòl dir Navicella, on t’en vas
a saborir el mar engrogic?
Si amb la calma creuràs,
trovaras tempesta i desconcert.
No entenc el per què de les llagrimes, encara què tinc entés què són bones pels ulls, segons l’insigne Dr. Barraquer.
El panorama de veus mai no és el que caldria. L’engrut és l’aura que més abundosament les corona. La pell esponjosa de l’enteniment (exsudant, inspirant), a cops de tupinades i altres decretades amb baioneta, comença ser cuirassa impermeable, ininflamable. Em pos, altre cop, l’antifaç. No arruixa les veus de cascall, però m’allibera d’haver d’acarar-me amb els seus ulls arenats, sense oasi, sense llàgrimes.