MARCÚS

Fa temps que tinc un apunt del Marc Arza al cap: Al ritme dels nous catalans.
Feia una defensa del mestissatge musical a través de compartir els escenaris i els públics, però de forma intel·ligent, no a través d’un cosmopolitanisme fals com estem acostumats. Entre altres coses, deia:
"Hi ha grups equatorians, romanesos i marroquins que s?escolten en moltes llars del país i
obren la porta a organitzar gires conjuntes amb grups autoctòns. Uns
concerts que posarien la música en català i la realitat catalana a
l?abast de molts ciutadans que avui en viuen al marge. Una
aliança que posa la infraestructura cultural a l?abast de grups que
avui no hi tenen accés a canvi d?aportar un nou perfil de consumidor
per a la música en català."
Doncs, això, mesclar per difondre i compartir, no per anular i destruir amb falses jerarquies que marquen les modes. En Marc posa un exemple que, tot i no ser ben bé el què jo entenc, val la pena escoltar. Es tracte del projecte catalano-argentí Immigrasons, amb un tema com el que podeu escoltar i veure a continuació (crec que és una versió del Serrat, quina ironia!). Realment és un tema molt tendre.