MARCÚS

Terrassa, 18 de febrer de 2008 -2 anys justos de la mani 18F-, a l’Ateneu Terrasasenc, una entitat cultural històrica de la ciutat que necessita urgentment rejovenir la seva parròquia. Es va omplir la petita sala de conferències amb unes 60 persones, d’una mitjana d’edat que sobrepassava els sis decennis. Amb tot, un públic amb ganes d’aprendre i una esperança de llibertat encara no perduda del tot.

L’Ateneu es descriu amb un subtítol molt clarificador: “La cultura fa els pobles lliures”. Sovint, reclamem la llibertat d’aquest poble pensant en els nostres descendents, però ahir em va semblar que enfoquem malament el tema. Pensem en la gent gran que tant ha lluitat i accelerem el procés, s’ho mereixen! No vull tornar a sentir: “Potser ho aconseguirem, però jo ja no ho veuré”.

La congregació de gent espectant era per presenciar la “Taula rodona amb polítics i les plataformes sobiranistes a Terrassa”, amb la presència de dos polítics històrics, Joaquim Ferrer i Roca (historiador) i Josep Corominas i Busqueta (psiquiatre), i de dos activistes joves, la Mònica Sabata Fernández (PDD) i el Joel Joan Jové (Sobirania i Progrés). Tot plegat amanit amb la presència d’un moderador de luxe, Raimon Escudé (ex portaveu parlamentari de CIU, passat amb l’entrada de mil·leni a ERC).

L’organització havia convidat a tots els partits polítics amb representació al consistori egarenc. Només hi van assistir en Josep Rull, per CDC i en Màrius Massalé, per ERC.

Resumidament, es volia debatre i intentar donar resposta al per què les plataformes estan més ben vistes que els partits polítics.

La prèvia de Raimon Escudé -molt herudita, com sempre- va constar d’un extens repàs històric de la política des de la dictadura fins a l’actualitat, distribuïda en set etapes que, resumidament, confirmava el pas d’una etapa esperançadora i plena d’energia amb molt de prestigi pels polítics fins a arribar a la situació actual, on va sortir vàries vegades el tema dels vots en blanc, nuls i abstenció com a simptomàtics de la percepció que la societat té de tot plegat.

Tant Escudé com els dos represnetants polítics de la Taula van voler fer una defensa del paper dels polítics en les democràcies, tot afirmant que “no tots són iguals”, que cal respectar-los i participar activament en la política, si no volem viure mals majors. Corominas va arribar a afirmar que el Polònia, a part de no agradar-li, era nociu per a poder reactivar la credivilitat política. Argument que, més tard, va respondre Joel Joan en sentit contrari, tot afirmant les bondats de riure’s d’un mateix. En opinió dels tres polítics de llarguíssima trajectòria, l’abstenció i els vots que no van a partits polítics no ajuden a prestigiar la política i es va afirmar que “no decideixen res”. Personalment ho poso molt en dubte, quan aquestes opcions de vot, actualment, són posicions molt polititzades i meditades, a més de tenir una clara intenció de redirigir la política cap a nous postulats, bàsicament més sobiranistes i més democràtics, de participació directa.

Per la part de les Plataformes, la Mónica Sabata va demostrar tenir una bona oratòria i, després de recordar que just ahir feia dos anys de la gran manifestació del 18F, “en l’espai públic, de política en fem tots”. Va descriure la composició i el funcionament assambleari de la PDD, remarcant-ne la independència ideològica. Va afirmar que l’eufemisme “dret de decidir” havia servit per ampliar la base social del dret d’autodeterminació i que havien aconseguit posar a l’agenda política un tema que fa dos anys no era portada als mitjans. A tall de resum, va afirmar que la PDD és transversal, defensa el dret de decidir i vincula la reivindicació nacional amb la social. Va acabar afirmant que la PDD, amb la campanya del 9M Decideixo Decidir, promou la participació i la democràcia.

Per la seva banda, el Joel Joan, amb una oratòria directa i provocativa, va aconseguir fer pujar el to de l’acte, incomodant poc al personal, excepte als polítics en actiu allà presents. Després d’afirmar que les Plataformes són molt recents, fet pel qual costa fer-ne una perspectiva històrica, va fer un atac directe a la falta de democràcia existent a l’Estat espanyol, així com a la falta de llibertat d’acció dins els partits (“disciplina de partit = dictadura de partit”). Per Joan, “la desafecció està directament relacionada amb la voluntat d’accelerar el procés d’alliberament nacional”. Així mateix, va afirmar que les Plataformes aconsegueixen posar la pastanaga davant dels partits polítics, els quals l’han de seguir vulguin o no. I, va acabar amb una frase lapidària: “Jo de vida només en tinc una, vull veure la independència i la veuré!”.

L’acte es va acabar amb unes poques intervencions del públic, ja que es va allargar més del compte l’exposició dels ponents.

Es podria dir que tant els polítics de la taula, com els del públic, com els representants de les plataformes, van estar d’acord en què ambdós sitemes de fer política són complementaris, que no es pot generalitzar a la brava, que cal canviar el sistema electoral i fometar la participació democràtica directa i que el paper de les plataformes pot ser i és un incentiu que marca, en certa manera, el camí dels partits polítics.