MARCÚS

(@marcroca)

14 de març de 2005
3 comentaris

La Vanguardia, exemple d’autoodi

Té tela l’escrit del director adjunt d’aquest diari català fet amb mentalitat espanyola.

Aquest escrit del director adjunt de La
Vanguardia és una mostra extrema de l’autoodi imperant en certes capes àmplies
de la societat catalana. Aquest diari català fet amb mentalitat espanyola
tergiversa la realitat com ningú, i aquest editorial n’és una mostra molt
clarificadora. És un exemple de com intoxicar a l’opinió pública. Aquest diari
fa més mal a Catalunya que l’ABC i El Mundo junts, i no és conya. Quan el mal
ve de dins, és un mal elevat a l’enèssima potència. Són capaços d’interpretar
una enquesta (ja prèviament interpretada i tergiversada, esclar!) fent èmfasi
en aspectes que a un observador imparcial li passarien per alt i, alhora,
obviant les claus del què és important. I, això està perpetrat des d’una
mentalitat destructiva molt estudiada, molt meticulosa, molt preestablerta.

Utilitza una mescla de notícies ben tractades per periodistes de qualitat
amb comentaris destructius i tergiversadors de la realitat, de forma que el
lector, pensant-se que està ben informat, va mamant articles d’opinió que
fomenten l’autoodi català i omissions de fets importants pel país que ni tan
sols s’esmenten.

En fi, La Vanguardia és un exemple de com destruir d’una forma
intel·ligent.

Per cert, dono gràcies a aquest diari per comercialitzar una "fantàstica colección
de DVD’s de cine infantil para los más pequeños…
", en castellà, esclar! Això és
un cop baix! No en tenen prou en malmetre lentament l’opinió dels adults que,
per postres, ataquen indiscriminadament l’única esperança que ens queda, la
canalla. Canalles!!!!

"Letanías y realidad

ALFREDO ABIÁN – 14/03/2005
Director adjunto

El
barómetro electoral publicado por La Vanguardia no sólo refleja algunos
efectos devastadores de la crisis política catalana o el mal momento
que atraviesa el PSC en la ciudad de Barcelona. Los entresijos de la
encuesta, dirigida por el profesor Julián Santamaría, constituyen
también una excelente vacuna contra esa letanía del no nos entienden;
esa obsesiva conclusión de que lo catalán es sentido como ajeno en el
resto de España, mientras que lo español es visto con recelo en
Catalunya. De entrada, la mitad de los encuestados se sienten tan
catalanes como españoles. Una doble nacionalidad que comparten casi
seis de cada diez votantes del PSC, el 44% de los electores de CiU y
más del 27%de simpatizantes de Esquerra. Pero hay más datos que
demuestran que quienes se llenan la boca hablando en nombre de todo el
pueblo catalán ignoran, cuando no desprecian, la afortunada complejidad
de éste. Si alguien hubiera preguntado a los ciudadanos, comprobaría
que el nuevo Estatut no son las esperadas tablas de la ley para la
mayoría, sino mejorar el modelo de financiación. Claro que, puestos a
preguntar, algunos descubrirían con pasmo que los catalanes que
consideran a su pequeño país una región más de España duplican a los
que creen que es una nación. Y que los regionalistas anidan en todos
los partidos: más del 48% de votantes del PSC, tres de cada diez
electores de CiU y, ¡oh, sorpresa!, casi un 11% de seguidores de
Carod-Rovira.
"

  1. És molt cert l’anàlisi que fas de l’article del director adjunt d’aquest diari, però no és menys cert que la opinió editorial dista molt de la veritable pluralitat d’idees de la publicació. És a dir, no ens ha d’estranyar gens ni mica que aquest senyor adjunt, que més comode es trobaria a la delegació catalana de la Razón, tregui unes conclusions de mitges veritats, que és molt pitjor que mentir. Pel que fa a l’autoodi dels catalans, no crec que aquest sigui explotat per La Vanguardia, sinó que des del meu punt de vista existeix un diari suposadament progressista (únicament aspira a un populisme panfletari), que encara fa més mal  a la nació.

    Per tan i ja per acabar, no és d’estranyar, vista l’evolució de La Vanguardia al llarg de la seva història, articles de la C.E.D.A. com aquests, però no hem de perdre de vista que qui veritablement té el poder polític i dels mitjans més massius, són lerrouxistes molt més perillosos que els primers. 

    ISAAC 

  2. El Punt, 15/3/2005:

    "I ara,
    què?


    I ara què? Ja s’han desfogat? Ja han buidat el pap? Ja estan més tranquils? Quin
    aire de triomfador que tenia Josep Piqué, divendres al matí, al Parlament. Se’l
    veia satisfet, orgullós d’ell mateix, que sempre ha volgut ser el primer de la
    classe i al Parlament pateix perquè està en un racó i li toca representar un
    paper marginal i secundari. No forma part del govern ni tan solament és el cap
    de l’oposició. És l’últim de la fila i aquesta trista posició fereix
    dolorosament la seva exuberant autoestima. Però la setmana passada, a cop de
    moció de censura, Piqué va poder sortir del purgatori i treure el ventre de
    pena. Va tornar a ocupar la tribuna d’oradors llarga estona. Va disposar de
    micròfons, les càmeres el seguien. Va dir insolències contra el president de la
    Generalitat, va presentar-se a ell mateix com un home assenyat i responsable,
    allò que li agrada tant i, finalment, per rematar la jugada, va burlar-se de la
    cambra sencera i del parlamentarisme català retirant la moció de censura a
    l’últim moment. Quin èxit, Piqué.
    Quanta glòria. Per molts anys. Aquells
    que, en comptes de moció de censura, havien preferit presentar una querella al
    jutjat van retirar-la de seguida que van poder, a la més mínima ocasió,
    justament per això, perquè l’havien presentada només per poder retirar-la. És
    una manera de pensar i d’actuar recargolada, paradoxal, absurda. Maragall va
    demanar excuses. Va precisar que en demanava als ciutadans de Catalunya. Però
    aquells que tant s’havien ofès ja en van tenir prou i van córrer a retirar la
    denúncia. No és estrany que Zapatero se’n rigués de tot plegat i felicités
    Maragall per haver desactivat una querella i una moció de censura amb només
    cinc paraules d’excusa. Ha estat un digne final de la setmana tràgica de la
    política catalana. Tragicòmica, més aviat. Grotesca, esperpèntica. I ara què?
    Ara, res. Vacances de Setmana Santa en perspectiva. Cendra, tal com dèiem en
    l’article de fa vuit dies, cendra i medi


    ocritat, mentre algú, en algun despatx, ja planifica el pròxim
    tsunam."

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!