1) En parlava la setmana passada i, aquesta hi torno, però canviant de temàtica. Durant varies setmanes el periodista Manuel Cuyàs ha anat desglossant entrevistes a joves nascuts amb l’Estatut del 1979, per a copsar-ne les seves preocupacions i inquietuds. Aquests reportatges portaven per títol "Generació Estatut". (Continua un bon tros).
Si la setmana passada parlava d’un paràgraf excel·lent i molt clarificador sobre el sentiment nacionalista que es palpa al carrer, aquesta setmana (20/03/2006) n’extrec un altre sobre la immigració. Diu Laila Karrouch -escriptora, nascuda al Marroc, que va emigrar a Catalunya als vuit anys. Més coneguda pel llibre autobiogràfic "De Nador a Vic" (Columna. 2004), amb gran èxit de vendes l’últim Sant Jordi-:
"(…) Vaig entrar a la sala d’especejar d’un escorxador. Treballava dotze hores al dia. La feina era dura però ho eren molt més els comentaris dels companys. Uns comentaris que causaven més mal perque no m’arribaven directament sinó de manera indirecta. Un nen de deu anys me’ls hauria dit a la cara. Els adults són diferents. El caràcter em va canviar. Em venien al cap qüestions que no m’havia plantejat fins aleshores. Vaig començar a sentir llàstima de mi mateixa: ets magribina, ets inferior.
Tenia dues opcions. O bé superar-me i defensar-me o bé seguir compadint-me esperant que els temps canviessin. Però els temps no canvien sols. Els has de canviar tu. Vaig, doncs, triar el primer camí. De vegades sento agraïment per la gent que em va fer mal perquè gràcies a ella vaig veure el món des d’una altra perspectiva. Fins llavors jo m’havia pensat que tot era de color de rosa. (…)".
De tot se n’aprèn en aquesta vida. "No hay mal que por bien no venga", que diuen al país veí. La Laila podia escollir, i ho va fer, va escollir el camí de la superació i va deixar enrera el camí de donar-se per vençuda. "Els temps no canvien sols", diu, i jo hi afegeixo, les utopies -per petites que siguin- tampoc es presenten del no res. Som perque volem ser i serem el què vulguem ser. En la immigració, com en qualsevol altre situació de la vida on s’imposen les jerarquies falsament implantades [penso en la violència de gènere, en el capitalisme jerarquitzant, en el nacionalisme excloent (el d’Estat), etc…], cal lluitar sabent que ets un vencedor en potència, és a dir, cal posar el teu granet de sorra en un desert acabat d’escombrar i, la resta, és qüestió de temps.
2) La propaganda subliminal. És impagable la portada d’El Periódico de dijous 23 de març -l’endemà de l’alto el foc permanent d’ETA-. Ara no recordo ben bé el titular exacte, però recordo que ressaltava en lletres grosses la paraula "esperança", amb una foto de Zapatero ben gran i un fons amb diferents tonalitats de color verd (i, sino recordo malament, amb el format d’una bandera que m’és molt familiar, massa pel meu gust), el color de l’esperança. D’acord, ha arribat l’esperança per aconseguir acabar amb un dels terrorismes actius que encara -malauradament- queden al món -i, aquest ens toca de prop-, i n’estic molt i molt content (sincerament!). Però, senyors del Periódico, podeu estalviar-vos de preparar-me la papereta electoral per a la tant desitjada majoria absoluta que se li augura al Sr. ZP, perque no seré jo qui interfereixi en les seves eleccions.
3) Quo vadis, Catalunya Cultura? Estic seguint amb interès la nova etapa de Catalunya Cultura que s’iniciarà el proper dia de Sant Jordi. [Anteriors comentaris sobre el tema, aquí]. Oleguer Sarsanedas -director de Catalunya Ràdio- no va voler desvetllar el nou nom de l’emissora el divendres passat al Parlament, però ja va deixar clar que tindrà una programació eminentment musical i una important interconnexió amb contingut a través d’internet, com una de les novetats més destacables. Diu Sarsanedas que l’emissora s’ha replantejat com un "acompanyament", una emissora amb la qual "s’hi pugui conviure" i no requereixi altes dosis de concentració -excepte en els programes matinals i nocturns, únics que no seran eminentment musicals-. I, que es dirigirà a proporcionar "informació pràctica adreçada a promoure consums culturals" en comptes de pretendre "fer cultura". Bé, sempre he dit que estaria bé que Catalunya Cultura s’emmirallés amb Radio 3 (de RNE), com una emissora que es pot escoltar a tota hora, sense connexions amb les notícies, amb música bona i diferent, amb un acceptable respecte per les diferents llengües musicals i força alternativa, on la cultura es fa i, si en algun moment es pretén vendre, no és cultura brossa. Caldrà esperar veure què en surt. Jo tinc esperança que sigui una bona emissora per poder-la escoltar a qualsevol hora, però un comentari en un post anterior (al bloc comunitari Olla de Grills) sobre el tema, que em va penjar el Desfilosofant, m’ha fet pensar en el tema, perque crec que tenia part de raó. Més o menys la seva queixa anava dirigida a reclamar que, com a emissora pública que és, i cultural que es fa dir, el què ha de fer és precisament el contrari, fer cultura, no vendre cultura. Personalment, crec que ha de ser un híbrid d’ambdues coses, ha de ser una emissora eminentment musical -perque els programes culturals a seques es poden passar perfectament per Catalunya Ràdio-, que es pugui escoltar tot el dia, però ha de contenir part de la programació per fer cultura, per ajudar-nos a créixer culturalment sense deixar de ser una emissora d’acompanyament i de referència al dial.
Per altra banda, i relacionat amb tot això, el dimecres 22 de març (diari AVUI) apareixia la notícia que l’Associació Catalana de Ràdio (ACR) -que agrupa les ràdios privades-, es queixava d’aquest canvi de tendència perquè "contravé els principis de ràdio pública segons els quals es va crear Catalunya Cultura i posa en perill la viabilitat de l’oferta de les ràdios comercials". No veig que això sigui així. Evidentment que les ràdios públiques no tenen els mateixos objectius que les privades -que és fer negoci, en principi-, però, que jo sàpiga, no hi ha cap emissora privada que posi músiques del món, música jazz ni música catalana, principalment, com s’espera que serà la nova etapa de Catalunya Cultura. Si ens aporta música no comercial, ja serà un pas, i no veig la interferència per enlloc. A no ser que es converteixi en una ràdio pública comercial. Llavors seré el primer a criticar-la i deixar-la d’escoltar.
4) Democràcia participativa i llistes obertes. Els blocs polítics. L’altre dia vaig anar a la meva primera tertúlia en una ràdio nacional -havia estat en alguna de municipal, però no d’aquestes dimensions-. Vaig anar a parlar sobre blocs polítics, com a integrant del bloc comunitari l’Olla de Grills. Un dels tems de conversa que es van treure -no sé si durant el programa o després- va ser els blocs polítics escrits per polítics en actiu. Doncs bé, aquests no m’els llegeixo gairebé mai, per la senzilla raó que van dirigits a incrementar l’ego de les seves pròpies bases. Ara bé, si la nostra democràcia fos més avançada, no tant de paraula sinó de fets, tindríem llistes obertes i formes de participació democràtica directa (penso en els referèndums, en els partits de base assambleària,…). Llavors si que seria interessant veure què diu cada polític individualment en el seu bloc. Actualment els polítics actuen com si fossin una finalitat en si mateixa, prescindint de l’opinió dels seus representats, és a dir, el poble. Però, amb llistes obertes i formes de participació més constant -no només cada quatre anys-, les coses canviarien, i molt. Llavors ens acostaríem més al binomi "representat (poble)-representant (polítics)". Aquest és un tema per parlar-ne abastament. Tot just hi acabo d’aterrar, però havent vist les darreres actuacions estatutàries, crec que s’obre molt camí per discutir, aprendre, proposar i aconseguir. De moment, ja m’he decantat per participar activament en dos projectes que em semblen molt interessants: Per una banda, el bloc comunitari Olla de Grills com a espai d’opinió que no para de créixer. I, per l’altra, la campanya pel vot per la independència -iniciada a través d’internet per gent molt variada–, per dir prou a la presa de pèl dels Estatuts pactats (=retallats) i per posar un punt i a part a l’agenda política per tal que prenguin en consideració d’una vegada per totes el què realment és el dret de decidir, el dret d’autodeterminació a través de la convocatòria lliure i pacífica de plebiscits. El poble ha de poder decidir, no només el color dels seus representants, sino també el color de la seva política.
5) Temps per l`oci. Aquest cap de setmana pinta bé: Concert de Miguel Poveda al Centre Cultural de Terrassa, dissabte. I, Pícnic Jazz al Parc de Vallparadís de Terrassa, diumenge.
Per cert, parlant de música, molt recomanable l’últim treball dels Antònia Font ("Batiscafo Katiuskas"). Em remeto al què va explicar el Joan Josep Isern al seu bloc. Volia parlar-ne aquí, però totalment d’acord amb el què diu. A més, coincidències de la vida, el vem anar a comprar el mateix dia.
Salut i llibertat!
Marcús / OLLA DE GRILLS
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!