No escric tant sovint, però vaig prenent
notes, i se’m va omplint el pap. Per tant, aquí algunes de les coses que tenia
ganes de treure. (Segueix un bon tros)
I) Del 23F al 18F: Canvi de papers.
Temàtica: Política.
El 18F va ser un bon toc d’atenció al 23F. Ja s’ha dit tot i
més sobre l’èxit de la manifestació, només hi vull afegir un parell de coses:
El que més m’agrada dels dies posteriors a "la mani" és
veure la molta gent que no hi va anar -per diferents motius- però que li hagués
agradat ser-hi. Si ja va ser immensament gran sense ells, sense propaganda i
sense polítics, no em puc ni imaginar com podria haver estat.
Pel què fa a tot el què s’ha anat escrivint al respecte,
només m’agradaria recomanar l’article que firmava en
David Miró l’endemà a l’AVUI. Com sempre -aquest periodista que ha
entrat en les meves preferències des de fa pocs mesos- firma una crònica
excel·lent. Si el voleu seguir, escriu un article cada dimecres a l’AVUI –el dia que compro aquest diari-.
El paper dels mitjans de comunicació ha estat com
s’esperava: Ho van poder amagar abans i durant, però no després, ara bé, sempre
tenint en compte que "per ells només va ser un toc d’atenció als insults i
agressions del PP contra Catalunya". Doncs jo no hi vaig anar per això. Sempre
he cregut que el problema el tenim a casa no a fora, i per això hi vaig anar,
perquè em sentissin els de casa. Ho puc
dir més alt, però no més clar! Ramon Barnils -un gran periodista que estic coneixent
un cop difunt, malauradament- ja va dir que els mitjans de comunicació "són els
exèrcits del segle XXI". Doncs bé, entre altres coses, Internet
és la nostra modesta arma d’autodefensa.
II) Euskal Herria: Pau al 2010?
Temàtica: Política.
Considerant que les tres treves que hi ha hagut d’ETA han
coincidit en els anys 1977, 1988 i 1999, la pròxima haurà d’esperar fins el
2010? No en tinc ni idea! L’únic que tinc clar és que als propers deu anys
canviaran moltes coses a la Península Ibèrica. Estem en un moment de canvis,
convuls, on el més petit detall pot comportar grans trastorns. Una generació
nova, nascuda en democràcia, està entrant amb força. I, tot això sense oblidar
la immigració, aquesta vegada de fora de la Península. Sóc optimista.
III) CIU-ERC, en guerra.
Temàtica: Política.
El Temps ens ofereix en portada aquesta setmana un bon reportatge per entendre
els orígens i els perquès del conflicte que estan vivint els dos partits
insígnia del nacionalisme-regionalisme-independentisme català.
Fa un repàs històric que es pot resumir de
la següent manera:
– 1980: ERC dóna suport a CIU. Conseqüència d’aquest suport:
ERC desapareix del mapa polític català durant una dècada i CIU aconsegueix
majoria absoluta el 1984.
– 1996: Escissió a ERC: Es crea el PI, amb el vist-i-plau de
CIU. Anys després Colom i uns quants més s’afiliarien a CIU
– 17 d’octubre de 1999: Eleccions al Parlament de Catalunya.
ERC va aconseguir el seu 12è diputat -en una nit electoral d’infart-, CIU
n’havia aconseguit 56. Per tant, sumaven 68: Majoria absoluta. Podien fer un
govern de coalició nacionalista. Però, CIU va decidir decantar-se pel PP.
– 12 de març de 2000: Majoria absoluta del PP a l’estat.
Però CIU segueix donant suport al PP.
– 2003: Pacte del Tinell i Tripartit al govern de la
Generalitat. Tot i guanyar les eleccions CIU i sumar majoria absoluta amb ERC,
aquests darrers es decanten per un pacte amb el gran derrotat: Pasqual
Maragall.
– Zapatero al balcó del Palau de la Generalitat.
– Sortida del Govern de Carod-Rovira. Les pressions del
Govern espanyol decideixen en un afer intern del Govern de la Generalitat.
– Zapatero guanya les eleccions espanyoles i, aconsegueix el
suport d’ERC per a poder governar.
– 21 de gener de 2006: Pacte Mas-ZP, el de la foto. ERC es
queda penjada, però si juga bé la seva carta li pot sortir una jugada rodona.
– 18F de 2006: manifestació "Som una Nació i tenim el dret
de decidir". Èxit rotund. ERC hi era, CIU no.
APUNT: Segons diu l’historiador Joan B.
Culla "parlar de guerra civil, encara que sigui de manera metafòrica, em
sembla una mica exagerat. El que passa és que ara es dóna un escenari que té
pocs precedents en la història del catalanisme català. Fins ara, quan el
catalanisme conservador era hegemònic, el d’esquerra estava en hores baixes, i
a la inversa". Tot i que Culla no arriba a aquesta conclusió, la diré jo:
Pot haver-hi prou camp per córrer pels dos partits catalanistes, encara que no
ho sembli. Algunes circumstàncies em fan arribar a aquesta conclusió -política
ficció? Segur que si, però i si….-.
a) CIU i ERC tenen un electorat fix i un altre que va
saltant d’un a l’altre, però el fix cada cop és més gran en ambdós casos -bé, més aviat en el segon cas-.
b) Sembla ser que les possibilitats de pacte entre ells dos
estan cada vegada més lluny. I, que els dos pensen en el PSC -un PSC més tocat
del què aparenta!-.
c) I, ara va la conclusió agosarada de futuròleg de pa sucat
amb oli: Pot el PSC convertir-se en un satèl·lit de CIU i ERC. Què passaria si
els tres partits en les pròximes eleccions catalanes es troben per sobre el 30
diputats (entre 30 i 40)? Això és la Teoria 30-30-30. És per pensar-hi…
IV)"Yo la tengo más grande".
Temàtica: Politica.
Segons
la Llei 39/1981, de 28 d’octubre, "La
bandera d’Espanya simbolitza la nació; és signe de la sobirania, independència,
unitat i integritat de la pàtria i representa els valors superiors expressats
en la Constitució. (art. 1) Quan els ajuntaments i les diputacions o qualsevol altra corporació pública
utilitzi les seves pròpies banderes, ho faran juntament amb la bandera
d’Espanya. (art. 5) Quan s’utilitzi la bandera d’Espanya, ocuparà sempre un
lloc destacat, visible i d’honor. Si
juntament amb aquesta es posen altres banderes, l’espanyola ocuparà un lloc
preeminent i de màxim honor, i les restants no podran tenir una mida més gran
que aquesta." (art. 6). [Font: El Punt 24/02/2006].
Això només pot
demostrar dues coses: a) Qui necesita aquesta llei per imposar una bandera és
que no ha evolucionat prou, és una mica primitiu i, b) Denota un sentiment d’inferioritat
que més que ràbia fa pena.
V) Òmnium Cultural:
Temàtica: Cultura/Política.
Òmnium Cultural. Segurament l’associació amb més afiliats de
Catalunya, després del Club Súper 3 i el Barça, amb 16.000 socis. Juntament amb
el FAD i l’Ateneu Barcelonès -a l’espera del què passarà en altres institucions
com el Col·legi de Periodistes de Catalunya- són organismes de la societat
civil que van canviant de mans en aquests darrers anys. Pel què fa a Òmnium
Cultural -i seguint com a font El Temps-, l’actual directiva està dominada per
gent propera a ERC i, concretament, de l’Associació Catalana de Professionals
(ACP) -formada, si no vaig errat, per gent que actualment ronda els 35-40 anys,
de professions liberals la majoria, i que a principis dels noranta formaven
part d’un dels majors sindicats universitaris del moment: El Bloc d’Estudiants
Independentistes (BEI)-.
Algunes coses van canviant en la societat
civil. Per cert, d’on va sortir tanta gent el 18F? És per pensar-hi…
VI) Setmanari El Temps: Sempre bé, però no del tot.
Temàtica: Mitjans de comunicació.
Ara feia setmanes que no el comprava, va com va. Però, veig
que en un aspecte cabdal segueix igual: No tenen publicitat del món empresarial
privat! El Temps viu d’alguns lectors, de la publicitat institucional i de les
subvencions i, tot i que és un bon setmanari de política nacional i
internacional, farcit de bones firmes, no pot seguir així. Encara que és força
independent, necessita publicitat de l’empresa privada per subsistir tot solet
i no dependre del Govern de torn. Com pot ser que sigui tant difícil?!
VII) Dues novetats i una Campanya nova a la secció enllaços
del bloc.
Temàtica: Mitjans de comunicació.
VIII) Mitjans de Comunicació: Catalonia Today es renova.
Temàtica: Mitjans de comunicació.
El setmanari català escrit en anglès Catalonia Today ha
estrenat nou disseny aquesta setmana. Per a més informació, em remeto al bloc
del Saül Gordillo (clica aquí).
IX) Una idea embrionària: La unió (dels
blocs) fa la força.
Temàtica: Mitjans de comunicació.
Per tal de combatre les manipulacions dels
mass media, els blocs han passat a ser una bona eina de contrainformació, i
cada cop amb més força i credibilitat -i, que duri!-. Es podria pensar en fer
una mena d’unió de blocs, més o menys afins, per a comunicar-se en temps real
quan succeeix quelcom d’importància rellevant. És a dir, crear una plataforma
per fer fluir la informació en temps real i a gran velocitat. No ho sé, ja dic,
no deixa de ser una idea embrionària, però, és per pensar-hi…
X) Les malalties del segle XXI: víriques i mentals.
Temàtica: Societat.
A principis dels noranta del segle passat em va caure a les
mans una revista "muy interesante", o alguna per l’estil. Doncs bé, en
aquells temps es parlava molt de com seria l’entrada del segle XXI, com seria
l’habitatge, la informàtica, els transports, etc… En la majoria de casos no
el van encertar ni per casualitat, però en un aspecte si: Les malalties que es
preveien per a l’entrada del nou segle eren dues, les mentals i les víriques.
La van ben encertar. Entre vaques boges, grips aviàries, ansietats, estressos,
etc… podem arribar a la conclusió que si, que les malalties del segle XXI són
víriques i mentals.
Salut i llibertat!
Marcús
PS: Ho sento pels canvis de format en el text, són culpa "del sistema"!
Recordatoris:
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Pensem molt semblant Marcus, no escriguis molt si no pots , però escriu!
I) No m’havia aturat a pensar en això de la gent que diu que hi hauria anat. Una de les coses positives de la manifestació, a més de ser una demostració de força davant dels que es pensaven que se’ns podia enredar i dels que creien que erem 4 gats els que entenem Catalunya com a nació, és que servirà per reforçar un sentiment més generalitzat sobre aquesta qüestió.
Hi ha gent “adormida” que quan veu que això no és una tendència minoritària aleshores desperta i també s’hi afegeix. A la manifestació vaig sentir gent que parlava pel mòbil amb d’altres animant-los a anar-hi i que després comentaven que el fet de veure la gent que hi havia era un factor perquè més gent s’hi afegís.
Això em fa ser optimista.
II) Comparteixo l’optimisme.
III) Els dos partits tenen motius justificats per a retreure’s moltes coses i grosses. Però sempre he cregut que és millor teballar en positiu. Que es diguin tot el que s’hagin de dir a la cara per a que no es repeteixi, però que després mirin de treballar junts per a fer avançar el país nacionalment. Dels altres partits no espero res en aquest aspecte.
IV) En el fons, que hagin d’estar continuament controlant quines banderes es pengen i obligant-nos a acceptar els seus símbols és només una clara mostra de sentiment d’inferioritat psicològica. I els que estan plens de ràbia són ells ja que això demostra que som diferents, des del moment en que refusem els seus simbols. En algun fòrum d’internet m’he trobat amb respostes de gent que diu que no pot entendre que una pèrsona de Barcelona no se senti espanyol. I quan els preguntes si poden entendre que un senyor de París no es senti espanyol aleshores ve quan queden decolocats. Tenen una inseguretat patològica. Es posen malalts quan un català a l’estranger afirma que és català i refusa identificar-se com a espanyol.
V) Bona feina la de l’Òmnium
VI)Tens raó. Per desgràcia les empreses catalanes no dediquen a patrocinar gaires esdeveniments ni mitjans. I això és un dèficit.
Una pregunta llençada a l’aire. Quants diners dedica “La Caixa” a favor de la cultura i llengua catalana ?
Abans tenia unes magnífiques biblioteques. Ara ni això (Fa temps va sortir una llei o decret per a que fossin substituïdes per unes de noves fetes per la diputació)
Demà aniré a comprar El Temps.
VII) M’apunto els enllaços
VIII) El visitaré
IX) Vilaweb és una bona plataforma amb els “seus” blocs. Seria una bona idea crear aquesta unió o “portal” de blocs per a arribar a totes les notícies i millorar en pluralitat. Sobre el tema de les manipulacions i el sectarisme dels mitjans avui en Xavier Roig ha escrit un article molt interessant a l’Avui Censura made in catalonia
Marcús aquests parèntesis són molt productius 🙂 Me n’alegro !