Pols d'estels

Fa uns dies es publicà la notícia a tots els mitjans. S’ha descobert l’estrella més grossa, la més massiva. Un estel d’unes 265 masses solars ha estat detectat a la nebulosa de la Taràntula, dins de la galàxia veïna del Gran Núvol de Magallaes. La notícia té el seu interés ja que els models estàndars de formació estel·lar parlen d’un límits superior per als estels d’unes 150 masses solars.Les observacions ja revelaren fa anys que el cúmul estel·lar R136a situat a la nebulosa era un cúmul molt dens d’estrelles. L’equip de Paul Crowther, professor d’astrofisica de la Universitat de Sheffield ha descobert que algunes de les seues estrelles tenen temperatures de més de 40000 graus (6000 graus el Sol) i són milions de vegades més brillants que la nostra estrella. Són estels ben massius, d’uns 150 masses solars, prop del límit teòric estàndar.Tanmateix n’han descobert una especialment massiva, la que ha rebut l’evident nom de R136a1, a partir del lloc on es troba, amb una temperatura d’uns 50000 graus. S’ha estimat que la seua massa és d’unes 265 masses solars. Se sap que aquest tipus d’estel perd gran part de la seua massa per un intens vent estel·lar que en l’últim milió d’anys de la seua vida li ha fet perdre unes 50 masses solars, des del 320 masses estimades inicials.

Aquest tipus d’estels no poden durar molt. En ser tan massius, la pressió al seu centre és enorme i per tant la temperatura interna és tan gran que el combustible nuclear, l’hidrogen, es converteix en heli de manera molt efectiva i ràpida. A més es creu que aquestes estrelles tan energètiques exploten com a hipernoves, una explosió estel·lar equivalent a 100 supernoves juntes.

A més a més els fotons de llum creats en les reaccions nuclears internes són raigs gamma d’alta energia que en presència de nuclis atòmics creen parelles d’electrons i positrons. L’energia perduda en aquest procés fa minvar la temperatura del gas intern de l’estrella. Donat que una estrella depén de l’equilibri entre la força cap a fora a causa de la pressió tèrmica del gas que tendeix a expandir-se i la força cap a dins a causa de la massa del gas, la disminució de pressió tèrmica per la creació de parells electró-positró farà que l’estrella comence a caure sobre ella mateixa. És el començament de la fase supernova.

L’estrella no viurà molt, segur. Futures generacions humanes vivint a l’hemisferi sud veuran l’explosió algun dia proper. Un estel brillarà més que cap altre al Gran Núvol de Magallaes. I com ja ha passat altres vegades fins i tot podran veure’l de dia.

Podeu veure l’article de Juli Peretó, La cosa més gran i l’article de Vicent Martínez al Levante EMV, Citius, altius, fortius.

Foto: R136a1, Wikipedia Commons.