Portem una supernova a casa. Fer ciència a l’ordinador
La Secretaria d’Estat d’I+D+i finançà amb 5 milions d’euros el projecte Consolider Ingenio 2010 “Supercomputació i eCiència” (SyeC) per incentivar l’ús d’aquesta potent màquina de calcular. El projecte global ha comptat amb la participació de 21 grups d’investigació i un total de 350 científics des del 2007 fins el 2013.
Com a final del projecte s’ha presentat un interessant vídeo uns 15 minuts que recull alguns projectes d’investigació de diverses àrees científiques en les quals la supercomputación és una eina clau. Simulacions que ens permeten veure la ciència com no l’havíem vista fins a ara, juntament amb les explicacions dels principals investigadors involucrats en els projectes són l’eix central d’aquest audiovisual.
A partir del minut 8:48 podeu veure la part astrofísica en que Miguel Ángel Aloy, company del departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València, conta la seua participació al projecte, modelant explosions de supernova. Qué son les supernoves, com exploten i que creen?
El BSC-CNS compta amb un equip de visualització científica que, en estreta col·laboració amb els investigadors, desenvolupa vídeos i imatges que ajuden tant a interpretar les dades com a la seua divulgació. L’equip està compost per una barreja heterogènia de científics, enginyers i dissenyadors gràfics, que intenten aconseguir representacions de dades numèriques per a destacar la ciència de manera correcta i, alhora, visualment atractiva.
No deixeu de veure el vídeo. A mi m’ha impactat. És espectacular.
Però fins i tot amb allò fèiem programes útils, recordo que el primer que em van demanar va ser un per trobar les coordinades celestes d’un objecte a partir de la seva posició en una placa, i la de tres objectes més coneguts. Fins i tot comptava la refracció atmosfèrica. Crec que l’algorisme era de Sylvain Arend. Això, en una màquina on les funcions trigonomètriques s’havien de programar amb ua sèrie polinòmica…
Més endavant van venir simulacions de n cossos, on n va començar per 2 o 3, però que va arribar fins a centenars, anb uns temps de càlcul exponencialment allargassats.
O simulacions d’estrelles —això sí, sense convecció—. Recordo que vam calcular amb una d’elles, que la temperatura central del Sol havia de ser d’uns 13.500.000 K. No està gaire malament per una màquina molt menys potent que un telèfon mòbil dels baratets.
I és aquí on em vaig adonar de la importància de l’algorisme. Entre el mètode que primer se’ns acudia i les versions perfeccionades, la pujada de rendiment, sovint, era de milers de vegades.
Amb la informàtica personal, malauradament, s’ha tirat més de l’augment de potència que no pas de la millora d’algorismes. Potser és això el que més m’ha fet allunyar d’aquest món en la vida laboral.
Afortunadament, amb els superordinadors, torna a prestigiar-se qui, més enllà de conèixer els llenguatges i les arquitectures, optimitza procediments i permet fer alguns càlculs que, a primera vista, necessitarien milions d’anys.