La fotogènica Lluna
Observar la Lluna sempre és un goig. A ull nu, amb càmera o molt millor amb telescopi, resseguir la forma dels seus mars foscos o dels cràters no et deixa mai indiferent.
Tanmateix els astrofotògrafs professionals l’han menystinguda, potser per ser un objectiu massa fàcil, i s’han llançat a capturar imatges d’objectes més profunds, llunyanes galàxies, subtils vels de nebuloses de naixement o mort estel·lars.
El que s’acosta per primera vegada a l’observació es meravella en veure la superfície de la Lluna. S’adona de la proximitat del nostre satèl·lit i descobreix un món desèrtic de muntanyes i profuns cràters. Aquesta alegria en veure tan bé un objecte celeste tan comú al cel es torna frustació en observar altres objectes més llunyans. Llevat de Júpiter i Saturn en els quals es veuen les formes i colors dels núvols i anells, la llunyania o petitesa d’altres cossos no permeten adquirir tants detalls.
La Lluna, però, és diferent. Per petit que siga el telescopi sempre es podrà observar algun detall que ens meravellarà.
L’altre dia vàrem rebre la visita d’uns estudiants universitaris a l’Aula d’Astronomia. La vista de la Lluna va causar sensació, com era d’esperar. I, amb l’allau de telèfons intel·ligents que ho fan tot, van tractar d’endur-se a casa un recòrd de la vista del nostre satèl·lit. Fa uns anys ja faig parlar d’aprofitar aquestes noves eines digitals per fer astronomia. I si bé, aquella vegada la foto de la Lluna en quart creixent va eixir millor, la que es va obtenir fa uns dies tampoc ha sortit tan mal. A més a més, aquesta vegada ens 
vàrem centrar en l’estudi d’un cràter en concret, el cràter Theophilus, situat entre els mars de la Tranquil·litat al nord i el del Nèctar al sud.
Theophilus és un gran cràter d’impacte (veiem una foto en detall del Lunar Orbiter 2, 1967). D’uns 100 km d’amplada, el seu nom prové del bisbe d’Alexandria i uns dels instigadors de la destrucció de la Biblioteca i de la mort d’Hipàtia. La veritat és que no sé si mereix tindre un cràter lunar.
L’interior de la vora muntanyosa de Theophilus té una gran superfície interna terrassada que mostra indicis d’esllavissades. Té uns 4000 metres de profunditat amb parets massives i està apegat a un altre cràter, Cyrillus, nom que també s’hi relaciona històricament. Theophilus va ser creat durant el període eratostenià, fa entre uns 3200 a 1100 milions d’anys. Presenta un triple pic al mig del cràter que s’alça fins a 2000 m. El pic occidental es designa Psi (ψ), l’oriental Phi (φ), i el pic nord és alfa (α).
La missió Apollo 16, que va aterrar a uns 250 km del cràter, va recollir diverses mostres de roques de basalt que es creu que són ejeccions de la formació violenta de Theophilus.
Imatges:Quart creixent de la Lluna i detall del cràter Theophilus. Obtinguda amb mòbil. 10 d’octubre 2013.
Mapa de la Lluna: a partir de Canary Zoo. Secció Canary Space.