Una estada a l’Empordà

L’Empordà sempre ha estat una cruïlla de camins per on han passat els més importants personatges de la nostra història. Els esdeveniments estudiats als llibres d’història se’ns fan presents en estar als mateixos llocs on passaren els fets. Les muntanyes i platges que veieren els nostres avantpassats que lluitaven per la llibertat o fugien de l’opressió estan allí encara perquè no oblidem.

Tots això ho vaig comprovar mentre visitàvem durant uns dies l’Alt Empordà. Des del poble de Darnius, hostatjats a Can Massot i amb la gentilesa de la mestressa de la casa, la Roser, i de la seua família, hem estat descobrint les rutes antigues i modernes de la nostra història.

Les ruïnes d’Empúries et presenten la Grècia clàssica i la de les seues colònies. Una bella escultura d’Asclepi/Esculapi presidint la ciutat i el museu em portava a rememorar la constel·lació de Serpentari o Ophiuchus, dedicada al déu de la medicina, fill d’Apol·lo i del qual ja en vaig parlar fa temps. Ara fa un centenar d’anys que va ser excavada de manera sistemàtica la ciutat grega i en unes cisternes d’aigua descobriren l’estàtua, orgull actual del jaciment. Però també ens sorprengué molt la ciutat romana d’Empúries quasi sense estudiar. Fundada a partir del campament militar de Marc Porci Cató que hi arribà amb l’exercit més gran enviat fins llavors a Hispània, de les 70 ínsules o “barris” de la vila només se n’han destapat 5. Hi ha feina per a desenes d’anys. Mosaics geomètrics de les cases o domus excavades es veien perfectament denotant el gust per la vida regalada dels colons romans lluny de l’Urbs i vivint ací per defensar la frontera. Mosaics pensats per a un interior es troben actualment exposats a l’aire lliure sense cap protecció visible. No es faran malbé? No ho entenc i agrairia que algun entés en arqueologia m’ho expliqués. Algú ens va dir que a l’hivern els cobrien. Encara sort!

Segueix…

Contemple la badia de Roses i em puc imaginar com la flota de Gneu Corneli Escipió, oncle del vencedor d’Anníbal, atracava al port situat entre Empúries i l’actual poble de Sant Martí, ubicat a la primitiva ciutat grega de Paleopolis. L’enorme moll encara és ben visible i demostra la grandària que en aquells temps tindria el port grec, ara sobre una gran platja. Aquí, l’any 218 aC, durant la segona guerra púnica, va vindre per barrar la reraguarda a Anníbal i amb aquest fet va començar la romanització de la península, perquè els romans s’hi van quedar.

Fa anys havíem visitat el monestir de Sant Pere de Rodes. Aleshores semblava més arruïnat que el Monestir de la Valldigna. També havia estat espoliat i buidat de tot objecte artístic i semblava difícil rehabilitar-lo. Però Sant Pere ha ressuscitat amb l’ajut de la Generalitat de Catalunya i d’Europa i ara s’ho val visitar-lo. Representa la primitiva Catalunya vella, dels segles X, XI i XII.

La visita a Catalunya Nord ens porta al Castellet i a la Llotja de Perpinyà. És incomprensible per a nosaltres que la Llotja continue estant ocupada per un restaurant pizzeria. Una joia de l’arquitectura catalana del segle XV que hauria de ser un edifici públic es troba en mans privades. O es tracta d’una concessió? No ho entenc.

La ciutat d’Elna és ben bonica i la seua catedral i claustre gòtic una meravella. És, però, una ciutat màrtir del nostre regne. L’any 1285 el setge francés a la ciutat acabà amb la gent refugiada a la catedral. Les tropes de Philippe le Hardi
hi entraren cremant la porta, mataren tots els homes i violaren les dones tal com ho conta Bernat Desclot a la seua crònica (Veure aquest, aquest i aquest apunts).

La història passa i Catalunya i el regne han perdut la seua part nord. Visitem el castell de Sant Ferran a Figueres. Al segle XVIII, la monarquia borbònica, una vegada perduda pel tractat dels Pirineus (1651) la protecció del castell de Salses, on tants valencians i catalans van morir en la seua defensa, i de les ciutats fortificades de Perpinyà i Elna, va haver de pensar una manera de protegir el nou regne pel nord. Fins a mitjan segle XVIII unes 13 vegades els francesos havien assaltat i saquejat les comarques de l’Empordà mentre Luis XIV manava fortificar a l’enginyer militar francés Vauban la vila de Vilafranca del Conflent i bastir la fortalesa de Bellaguarda al coll del Pertús. L’enginyer militar castellà Juan Martín Zermeño trobà l’elevació situada a nord-oest de Figueres molt adient per construir un castell que impedira l’entrada de tropes franceses des de la Catalunya Nord. Martín Zermeño creà una fortalesa inexpugnable, de nou disseny, per fer front a la nova arma de l’artilleria. Havia d’estar pràcticament oculta a la vista. Per això la fortalesa de Sant Ferran té les parets molt baixes. Amb la seua forma de tortuga, en una vista aèria, amb afegits fortificats formant angles aguts que evitaven els angles morts que  es produeixen amb torres circulars, va ser invencible i no es va rendir mai per la força.

El castell construït pràcticament sobre roca viva té unes contramines per evitar la construcció de galeries per sota la muralla per part de l’enemic. A més amb les seues cisternes d’aigua podia sobreviure un any de setge. La visita a la muralles, a les contramines i a les cisternes, amb zòdiac inclosa, és molt recomanable però no indicada per a qui patisca de claustrofòbia.

Els immensos estables del castell, que mantenia una tropa permanent de 6000 homes i 500 cavalls, estan restaurats i són el lloc on es va fer l’últim ple del parlament republicà el febrer del 1939.

I per on anàrem trobàvem els camins de l’exili ben assenyalats pel Memorial Democràtic en els Espais de Memòria. La Vajol, amb l’estàtua del pare i la xiqueta amb una sola cama, o el monument a Companys a la ratlla de la frontera, on la carretera es talla de sobte, i es converteix en una senda forestal per la part de Catalunya Nord al coll del Lli. O a Port Bou, on aquell febrer del 1939 milers de refugiats passaven pel coll. La caseta de control de la frontera encara està allí junt a un monument franquista al regiment de Navarra. El Memorial Democràtic ha fet una gran feina recordant els fets. I explicar-ho als seus panells en català, castellà, francés i anglés un encert. Tothom pot llegir, sense excuses, què va passar fa 71 anys.

Darnius, bell poble de l’Alt Empordà, és la vila on es troba la casa pairal de Jordi Pujol i on va nàixer Josep Maria Gironella, l’autor de Los cipreses creen en Dios que guanyà el Premio Nacional de Literatura l’any 1953. També és el lloc on es troba Can Massot on hem conviscut amb altres hostes i els últims dies he pogut admirar els cels foscos amb l’observació dels planetes, la Lluna, la Via Làctia i amb unes retardades Perseides creuant el cel.

Fotos:
1. Pare i filla fugen a l’exili. La Vajol.
2. Asclepi/Esculapi a la ciutat grega d’Empúries.
3. Sant Pere de Rodes
4. Catedral i claustre d’Elna.
5. Muralles de Sant Ferran. Figueres.

Totes les fotos són d’Enric Marco.

Un pensament a “Una estada a l’Empordà

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.