BioSofia

La biòloga Lynn Margulis de la Universitat de Massachusetts admira els coneixements i l’interès dels catalans per la ciència. Diu que és un exemple únic. Es desfà en elogis cap a Catalunya, Barcelona i la seva gent en el pròleg d’un llibre d’Eduard Punset. Val a dir que no hi tenia cap obligació perquè en el llibre no es parla del nostre país en cap moment ni surten els nostres científics. En canvi, esmerça tot el pròleg només a parlar del nostre interès per a la ciència. Un pròleg que és tan llarg com la seva admiració. Us en vaig oferir un bon fragment en l’últim post. Ara ve la segona tongada. 

“No es sorprendente que a finales del s. XIX Santiago Ramón y Cajal, que desarrolló una teoría nada convencional sobre la neurona y es uno de los dos únicos españoles que han recibido un Premio Nobel en ciencias, trabajase en esta ciudad [Barcelona]. Tampoco sorprende que la obra impresa más importante y extensa que se haya publicado sobre el ambiente de nuestro planeta, de once volúmenes profusamente ilustrados, sea una enciclopedia en catalán (Biosfera, 1990-1999). Un espíritu de amplias miras, especialmente hacia el mundo de la ciencia, impregna esa parte del mundo donde todos los niños hablan dos lenguas de manera natural y muchos incluso son políglotas (catalán, español, inglés y a veces también francés). La ciencia, considerada un componente de la cultura mundial, tiene allí una gran vitalidad. Donde eso es más evidente es en el enorme nuevo Museo de la Ciencia que, dirigido por un físico, el catedrático de la Universidad de Barcelona Jorge Wagensberg, ha abierto sus puertas en septiembre de 2004 […].

En este brillante mundo se inscriben estas conversaciones y el compromiso concluyente de Eduard Punset, un hombre a quien la gente reconoce por la Rambla, pues su cara resulta familiar y su nombre es conocido desde hace años. Su reputación se debe en parte a esa situación social que promueve el interés por las noticias científicas. […]”

 Recomano que llegiu, si no ho heu fet, la primera part d’aquest pròleg en el post anterior. Els nostres comentaristes mediàtics tendeixen a infravalorar les nostres aportacions o a comentar-les avegonyidament (excepte l’enyorat Antoni Bassas). Igual com abans d’un partit del Barça els diaris i les converses van plenes de prevencions i pors, també  en altres temes molta gent ofereix una visió tímida de les nostres aportacions. Els nostres veïns, en canvi, no paren de vexar-nos i d’intentar abaixar-nos la moral. Algunes de les nostres elits  intel.lectuals s’han cregut aquestes acusacions, especialment aquella que diu què no parem de mirar-nos el melic, i es veuen en l’obligació de ressaltar els nostres punts obscurs. Per què els han de fer cas? Perquè ens hem de creure que quan parlem de les coses en què sobresortim estem fent mal fet?  Que no ho fa tothom? Perquè els nostres professors universitaris es deixen menjar el coco pels espanyols? Com que llegeixen El País per fer-se el progre, així se’ls pentina el pensament! Algunes patums universitàries estan acomplexades. (Amb uns historiadors menys avergonyits, la nostra universitat defensaria amb dents i urpes l’origen català de Cristòfor Colom, per exemple.) Però no, han devenir els de fora a dir-nos el que valem, com la doctora Lynn Margulis.

Sí senyor, tenim un gran pòsit cultural que és el que permet integrar tanta gentada nova apareguda en imparables onades migratòries durant tot el segle XX. No és, com molts manifesten en els seus articles periodístics, l’amplificació dels punts negres el que estimula, sinó justament l’alegria i sana satisfacció per la feina ben feta. La consciència d’allò aconseguit ens dóna confiança per atacar amb energia la millora del que ens manca!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!