BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
Qui perd els orígens perd identitat. Veritat o mentida?
RAIMON, 1975
Jo vinc d’un silenci / antic i molt llarg
de gent que va alçant-se / des del fons dels segles
de gent que anomenen / classes subalternes. […]
qui perd els
orígens / perd identitat.
Fins a quin punt la identitat personal o col.lectiva va lligada als
orígens? Fins a quin punt la pròpia personalitat està configurada pel passat
familiar o comunitari?
Jo vinc d’un silenci / antic i molt llarg,
de gent sense místics / ni grans capitans,
que en frases solemnes / no han cregut mai. […]
qui perd els
orígens / perd identitat.
Que no ens facin passar la seva història, la dels grans capitans i
místics, per la nostra. La nostra cultura no coneix les grans i dramàtiques frases del Barroc espanyol. La nostra cultura està amarada de Mediterrani i classicisme, més aviat.
jo vinc d’un silenci / que romprà la gent
que ara vol ser lliure / i estima la vida,
que exigeix les coses / que li han negat. […]
qui perd els
orígens / perd identitat.
"No ens deixem substituir, no ens deixem dissoldre." Ells han fet servir
l’escola per canviar els nostres referents històrics, caldrà, doncs, tenir una
cura especial de la presència de la nostra història a les aules. La història i
la llengua. Caldrà que preservem la memòria si volem ser nosaltres. Perquè n’hi
ha que volen que siguem uns altres. La nostra llibertat i la nostra vida van
lligades a la memòria que ens han volgut negar.
Aquesta és la intel.ligent presentació del debat que fa l’Aldolf Beltran.
“Els temps de Raimon eren temps de lluita de classes i lluita nacional. Ara
el context ha canviat, però la frase segueix ben viva.” diu Antoni Bassas. Som
en temps de grans fluxus migratoris, de forts impactes culturals i lingüístics.
Cal ara, en aquest nou context, treballar per preservar la memòria del nostre
poble i amb ella la nostra identitat?
Mentida?
“La por a perdre els orígens és pròpia de persones porugues, incapaces
d’adaptar-se als canvis.” La memòria que reclamen no és més que una imatge
idealitzada del seu país. Aquest va
canviant i no pot fossilitzar-se en un passat, per altra banda més imaginari
que real.
I aquest passat fins on hauria de retrocedir, al dels avis o al de
l’Edat Mitjana? O al dels romans? Per a un tarragoní, per exemple, quin ha de
ser el principal referent, la sardana, els almogàvers de Roger de Llúria o les
pedres de l’antiga Tarraco?
I en l’actual context de societats cada cop més multiculturals “si
tothom s’aferra als orígens, no hi haurà espai per a una societat totalment
integrada.” Aquest és el repte que planteja el periodista Adolf Beltran en
l’espai radiofònic d’aquesta setmana. I continua. “Qui perd els orígens, no és
que senzillament està viu?” Al cap i a la fi, tothom ho sap, o renovar-se o
morir. I més avui dia.
Veritat?
"Si oblidem els orígens, la nostra cultura, esdevindrem fantasmes, ninots
en mans dels altres." De cultura sempre se’n té una o altra: si no és la nostra
serà la d’algú altra que ens l’haurà imposada.
"La fidelitat a una memòria és el que dóna consistència i personalitat."
Tothom necessita del passat per fer-ne un trampolí de futur. El passat és
autoconfiança i orgull, combustible per engrescar-se en projectes i noves
realitzacions.
La
convidada. Patrícia Garbancho, argentina.
Va néixer a Buenos Aires i
als 22 anys es planta a Catalunya. “També sóc catalana”. De fet, també escriu en
català i és una de les persones que millor defensa els nostres drets.
Es mostra molt segura de les seves afirmacions. “És veritat i com totes
les veritats matisable. D’entrada sembla molt difícil perdre els orígens,[…]
perquè és el segell que reps els primers anys de vida”.
“És molt difícil perdre els orígens, però sí que hi ha qui nega
aquests orígens”
“Has de saber d’on vens, de quina realitat has sorgit, però sense
aferrar-t’hi perquè la vida tira endavant.”
“Cal aprendre sumant experiències. Les arrels no s’han de
convertir en cadenes per als immigrants”
“L’immigrant no ha de pensar com que sóc això, vinc a Catalunya i
segueixo sent això. Menys encara, que el meu fill sigui la continuïtat d’aquesta
identitat.”
“El meu fill, amb el meu passat, no n’ha de fer res.”
“No perdis la identitat, però adquireix-ne de noves.”
“Els catalans som un poble acomplexat. Això fa que el tema de la
identitat ho portem malament. El català vol i dol. Vol parlar català però li
dol que els altres s’ho prenguin com una falta de respecte. Error. De fet,
aquesta sensació l’hi han imposat: que la llengua molesta, que és símptoma de
tancament. Llavors el català pensa: vols dir que no els farem mal parlant en
català? Però el que hauríem de pensar és
com que la meva cultura me l’estimo molt, vull que tu,
immigrant, també hi participis. I només hi participaràs si et parlo en la meva
llengua.”
“Si no ho faig així el perpetuo com a immigrant. El que no podem és tractar-lo diferent, com si diguéssim ‘compte, aquest no és d’aquí!”
Fins aquí les paraules d’una persona que va saber retrobar la segona identitat en el país que l’acollia i que ella va voler fer seu. És la trajectòria de la majoria de catalans d’avui.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A la generació de Raimon per certa ignorància li s’ha podria dir allò de ‘feu el que diuen, però no el que fan’.
Quan Joan Fuster en ‘Nosaltres els valencians’ és referia al poble valencià i les seves gents o Quan Vicent Andrés Estellés escrivia ‘Assumiràs’ la veu d’un poble tanmateix és referia al poble valencià, encara que fora un poema universal extensiu a tots els pobles.
Per això des del punt de vista dels valencians no és poden articular i monopolitzar els territoris d’uns països com el nostres tant plurals entorn a un territori com el del Comtat de Barcelona esclafant la realitat tramesa de generació en generació per la literatura oral del territori del País Valencià.
Doncs el País Valencià al igual que la resta de territoris és format per gents d’orige divers entre d’altres d’orige iber, d’orige mossàrab o cristians vells, d’orige jueu, d’orige italià-genovés, d’orige occità-aragonés-català.
Els pobles poden sofrir diverses repoblacions al llarg de l’història, repoblacions morisques, espanyoles, magrebins o sudamericanes per aquesta dinàmica no és poden considerar espanyols, magrebins o hispanoamericans.
Ausias March és un autor valencià del sege XV d’Or valencià i com a valencià més enllà de qualsevol orige va exergir. Hui en dia el llenguatge d’Ausias March es sembla més a la forma dialectal valenciana de la llengua actual que qualsevol forma dialectal catalana de la llengua.
Si és mirà un mapa els països en la seua major part s’articulen a l’entorn dels pobles més que per etnies o llengües. Per això el món no va cap l’establiment dels països anglesos, els països francesos, els països alemanys o els països portuguesos.