BioSofia

La seva mare era alcohòlica i la va abandonar quan tenia deu ans, a ella i a la germana petita. Aquesta confessió em va sorprendre perquè res en ella denota un llast psicològic d’aquesta magnitud. Viu feliçment casada amb dos nens. Tot i així, està preocupada, diu que no ha fet net, que la ferida resta i que dubta si perdonar o no a la seva mare.

 
Però, què ha de perdonar? Evidentment, l’abandó i tot el patiment que comporta. D’un dia per l’altre desapareix el puntal vital, la referència essencial de la pròpia existència. La veu que t’apressa el matí emmudeix, la persona que et pregunta què t’agradaria per sopar s’ha fet invisible, el so que et dóna la benvinguda en arribar del col.legi ha deixat el lloc a un silenci feixuc. Petons, renys, advertències, abraçades, crides a l’ordre… s’han esfumat. La presència reconfortant ha esdevingut buidor.

Però no només l’abandó sinó també l’esmicolament de la pròpia imatge. Perdonar voldrà dir esforçar-se per reescriure una autobiografia que fins ara ha estat tenyida de culpa, desvalorització i molta desconfiança. Perquè tots els nens construeixen la seva imatge en el mirall dels seus pares i, en aquest cas, el mirall matern un bon dia es va trencar. Per això els nens abandonats creuen que són culpables de la seva desgràcia. I amb la culpabilitat, la desvalorització: si hagués estat més bona nena, més simpàtica, més amable, si no l’hagués fet enfadar tant… la mare no hagués marxat.

Preguntar-se pel perdó és també saber qui s’ha de perdonar. Qui era aquesta mare? Potser una persona que va viure alguna experiència també prou dolorosa com per enfilar el fals camí de l’alcohol. Potser ella mateixa va ser llançada també al mateix buit per la seva pròpia mare. Totes les històries tenen una llarga història, ens ensenya la psicoanàlisi. Una història que sortosament la meva confident ara pot redreçar definitivament. Quina mare ha de perdonar la meva confident? La pregunta ja ha perdut el seu sentit. Perquè quan s’ha pres la justa mesura de cada història, paraules com perdó o rancúnia  semblen ben irrisòries.

S’imposa la reflexió. La pròpia interessada és la que ha de decidir el que li sembli més sensat. Probablement no podrà acabar mai el dol per l’abandó d’una mare. Però la mirada endavant, l’abocament a la cura dels fills, la satisfacció de poder donar el que no es va rebre, deixaran ben minúscula la ferida del passat. Un passat que lluny d’esforçar-nos per esbandir quan es presenta, se l’ha de contemplar en tota la perspectiva d’un present i un futur renovats. Al cap i a la fi, és la vida i l’amor els que acaben guanyant.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!