BioSofia

He esperat una setmana per comentar l’Informe-anuari sobre l’estat de l’educació a Catalunya 2006-2007 i ja ens cau al damunt l’informe PISA.

Aquest Informe de la Fundació Bofill és esbiaixat per parcial. Quan tothom, en saber que un és professor li diuen “us ben planyo, els mestres!, amb els nois d’avui!”, els senyors de la Fundació semblen no haver-se adonat que no poden parlar d’educació sense parlar d’ alumnes i de famílies. Ni s’adonen de res ni han trepitjat una aula ni han parlat amb ningú que s’embruti de guix. Prenen estadístiques fetes pel govern i elucubren. I al final encara gosen proposar “solucions”.

No es pot pretendre descriure l’estat de l’educació del país

• sense distingir entre educació escolar i educació social-familiar,
• sense estudiar tan l’una com l’altra (la qualitat dels hàbits dels alumnes, el nivell de les seves motivacions, les seves expectatives personals i el seu sentit de l’autoritat) i
• sense saber que l’educació social-familiar condiciona l’escolar.

Un cop més, la majoria de solucions proposades involucren al professor, llançant així sobre ell la sospita implícita de ser el principal causant del desgavell. Això és injust. Si molts professors han llançat la tovallola, ha estat després d’anys de batallar per un mínim d’ordre a l’aula i per suscitar un mínim d’interès en els alumnes. Convençuts que no hi havia res a fer, topant un cop i un altre amb la indiferència o la hostilitat de les famílies, finalment han desistit. No ens confonguem: no hi ha manca d’interès del professorat sinó soledat i impotència.

Per a mi, aquesta desaducació familiar és la principal causa de la penosa situació que revelen les estadístiques. Si l’actuació educativa de les famílies fos la que cal, els altres dèficits (inversions, descompensació horària, immigrants) tindrien una repercussió molt menor, sense voler-ne disminuir la importància. Diguem-ho al revés: ja es poden abocar diners, homogeneïtzar horaris i repartir millor els immigrants, si el nen surt de casa amb els mals hàbits actuals, els resultats seguiran baixant.

El nen no apareix a l’escola net d’hàbits, de motivació, de capacitat d’esforç i de resistència a la fatiga. No ve net com si fos l’escola qui li hagués de proporcionar tot aquest bagatge. El nen ja ve farcit i farcit en negatiu: enjogassat en comptes de motivat per aprendre, dispers en comptes de preparat per a concentrar–se, mogut en comptes de interessat a acabar pacientment la feina, pendent de l’exterior immediat en comptes de d’entusiasmat pels fruits futurs del seu treball, consentit en comptes de disciplinat, etc. Els graus divergeixen, però pocs s’escapen a aquesta descripció.

I el panorama no canvia al llarg de l’escolarització perquè la família no té interès a col.laborar en la forja de nous hàbits i en la implantació d’una potent motivació. La família creu que el professor es vol desentendre de la seva responsabilitat quan li demana col.laboració.

L’educació familiar condiciona l’educació escolar. Calia que la Fundació hi hagués dedicat unes xifres per saber el just abast d’aquest condicionant. Sense aquestes xifres la influència familiar no s’ha pogut tenir en compte a l’hora de marcar pautes i solucions. Per sort ha sortit algun article a favor del professor i apuntant que el quid de la millora està en la voluntat educadora dels pares. Una via cap a l’esperança.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!