BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
Saura ha obert la boca. Ha destapat la xifra. I tothom fent diagnosi de l’atzagaiada del conseller. Com que aquesta diagnosi és la mateixa per tots els comentaristes, no ha despertat controvèrsia. En conseqüència, l’interès de Saura que el seu anunci difuminés l’actuació policial no ha fet efecte. Però jo crec que n’hem de parlar de la xifra. Justament perquè la nostra diagnosi, potser per la imperiositat de seguir parlant de la desmesura dels mossos, ha estat massa ràpida i simplista.
El problema d’haver donat la xifra és més gran del que pot semblar a primera vista. Psicològicament parlant, tenir sobre els nostres caps la xifra del govern estatal ens farà un mal incalculable. Ara qualsevol finançament final una mica més elevat que aquest 1200/2000 milions acabarà sent acceptat com a mal menor per a la majoria de la població. No hi donem més voltes: som així. El socialistes ja anaven preparant el terreny intentant fer penetrar la idea que qualsevol quantitat superior a l’aconseguida anteriorment per CIU podia ser donada per bona. Coneguda la xifra concreta el terreny mental està adobat del tot. Una petita millora i la gent ho interpretarà com a gest de generositat per part de ZP. Ell mateix es fa afanyar a dir que no era la xifra final. Perquè de fet ja contemplava elevar-la tímidament a l’últim moment i penjar-se la medalla de la generositat estatal enfront del victimisme català. Això davant dels negociadors, però resulta que ara Saura ha fet pujar a l’escenari la població sencera i aquesta és més manejable que el Sr. Castells. Aplaudiments pel Saura.
La gent som així. Valorem segons el marc de referència. Valorem per comparació. Els nostres homes públics esmenten l’Estatut. Ho sento no és marc de referència vàlid per a la gent: per desgràcia l’Estatut és lluny, està desprestigiat als ulls de la majoria, per altres raons però això no importa, i pocs se l’han llegit ni l’entenen. Ara la referència serà per a la gent la quantitat de 1200 un any – 2000 l’altre. És fàcil de recordar. Tot el que ho superi es veurà com a actitud benefactora i s’assumirà amb un respir final.
Els nostres polítics desconeixen i potser menyspreen els factors psicològics que belluguen les ments de la població. Però hi són. No crec que tinguin psicòlegs assessors, però els haurien de tenir. Ara els necessitaran per desfer l’embolic del Saura. Primer n’han de prendre consciència. Ells i tots nosaltres. Després, fer una campanya intel.ligible repetint els termes de l’estatut, l’ordinalitat, el dèficit fiscal, etc. És a dir, refer les referències. Serà difícil perquè una xifra, la del govern, és quelcom molt concret i memoritzable. Caldrà insistir, doncs, en una altra xifra, la nostra, i amb quatre arguments també fàcils de recordar. Polítics, crideu els psicòlegs i publicistes. Molt em temo, però, que al PSC, fora de Castells, ja els ha anat bé l’atzagaiada del Saura: els aplana la sortida menys dolenta. Convergents i Esquerra, us haureu de posar unes bones piles.
No sé si Saura és conscient del mal que ha fet!
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
… que si no hi ha assessoria pel que fa a la psicologia i el funcionament de les referències s’ha de reclamar, entenc. I també diria que si n’hi ha (que és més aviat el que penso succeeix) cal reclamar per abús de coneixement, es podria dir així? Per començar estic amb tu que cal fer crida a psicòlegs i publicistes, que ens diguin què en sabem d’aquests usos del coneixement sobre com som, i sobre com funcionem, i sobre quines necessitats tenim, etc., i, com dius que s’hi posin de ferm a treballar: “Ara els
necessitaran per desfer l’embolic del Saura. Primer n’han de prendre
consciència. Ells i tots nosaltres. Després, fer una campanya intel.ligible repetint els termes de l’estatut, l’ordinalitat, el dèficit fiscal, etc. És a dir, refer les referències.”
Inexplicablement la major part de les vegades els polítics ens remeten a l’Estatut, un Estatut que és un prodigi d’ambigüitat. Per més que te’l llegeixis és impossible que m’extreguis cap aproximació quantitativa. El mateix passava amb el projecte d’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, no ens enganyem.
Si llegim la LOFCA, tampoc no en traurem l’aigua clara. I tot indica que la nova LOFCA no serà pas més explícita.
Tot es resoldrà una nita a altes hores de la matinada a la Moncloa, com sempre. I el govern espanyol podrà dir, un cop més, que compleix escrupolosament la legalitat: és clar, com que la legalitat és absolutament indeterminada, sempre es compleix.
Essent així les coses, és evident la raó del teu argument: mancats de cap element de referència, ara podem dir que 1.200 milions és una presa de pèl, però a partir d’aquesta xifra cap amunt la cosa ja comença a no ésser tan greu.
Tanmateix sí que tenim punts de referència objectius. Segons la Fundació Catalunya Oberta, el dèficit fiscal l’any passat va ésser de 16.735 milions d’euros. Amb els 1.200 milions d’euros d’almoina reduïm el dèficit fiscal en un 7,17%. (Ja ho sé, barrejo dades de 2008 amb perspectives de 2009, però per a fer-nos una idea de la inanitat de la xifra espero que em passareu la inexactitud).
Tanmateix, els polítics ja no parlen de dèficit fiscal, potser perquè si ho fessin els cauria la cara de vergonya i prefereixen desviar l’atenció amb el ball de bastons habitual: que si tot és culpa d’en Mas i la seva funesta nit a la Moncloa. Insistim-hi: le projecte sorgit del Parlament de Catalunya era igual d’ambigu que el finalment aprovat i que la LOFCA antiga i, probablement, que la nova.
Per tant, la pregunta que els ciutadans hem de formular clarament és la següent: és acceptable que ens donem per satisfets reduint el dèficit fiscal de 16.735 milions a ‘només’ 15.535.
I com que la resposta és que no, cal exigir dels polítics un replantejament global de les actituds i del discurs.
Tot plegat és la cançó de l’enfadós.
Independéncia! És l’únic camí!
Estem perden el temps intentant entendre allò que és incomprensible.