BioSofia

“Ignorance is bliss”
diuen
els britànics.

Rebo periòdicament la revista d’Amnistia Internacional perquè en
sóc soci. Però moltes vegades ni l’obro. No puc, ho sento. Per una banda, no
penso restar al marge del dolor i de la injustícia. Per això hi col.laboro. No he tancat mai els ulls a la
injustícia. Però, per altra, que ningú no em demani que m’endinsi en els
detalls, en el dolor personalitzat. Per higiene mental. Si un altre pot entrar
al cas concret, millor. Crec que cadascú ha d’establir el llindar del
coneixement de les coses que el pertorbaran. Amb honestedat, és clar: que la
ignorància no demostri ni egoisme ni comoditat.

Apartar del nostre pensament problemes i futures dificultats ens aporta
felicitat? Sembla evident i és un fet de la nostra experiència. La ignorància,
si més no, ens aparta de neguits, tristeses i malenconia. Però com és possible
que una de les capacitats més nobles dels humans sigui font de malura i
tristor?

Com cada setmana recollirem la presentació del dilema feta pel
periodista conductor del programa “Veritat o mentida?” de Catalunya Ràdio. Aldolf Beltran
té la paraula.

Veritat?

La Bíblia
hi diu la seva per boca de l’autor de l’Eclesiastès: “On abunda el
coneixement abunda el neguit i qui augmenta el coneixement augmenta el dolor”.
Montaigne
s’afegeix a destacar el costat ombrívol de la ciència.

“Si es
vol un home ordenat, savi, ferm i segur, cal envoltar-lo de tenebres i
d’estupidesa”.

Per part meva vull esmentar Freud que té molt clar que cultura i felicitat
són incompatibles. Dedica un llibre sencer a explicar que la cultura és l’eina
humana necessària per a sobreviure col.lectivament, però al preu d’allunyar-nos
de la felicitat. “El malestar de la cultura”. Quin panorama! Si els
mateixos pensadors ens el presenten tan tenebrós, els haurem de creure;
parlaran per pròpia experiència, suposo. A ells és ben segur que dedicar-se a
pensar no els ha fet més feliços.

Mentida?

Aleshores, no hi ha alternativa si volem ser feliços? Què n’hem de fer de
la nostra curiositat natural? No és el pensament i el coneixement allò que ens
fa humans i ens distingeix de la resta de les bèsties? L’alternativa a la
felicitat és la ignorància? Intueixo que estem enfrontats a un dilema fals que
ha de tenir alguna sortida.

“Tots sabem
que saber és poder. La ignorància és l’arma més eficaç dels poderosos per fer
callar els oprimits i conduir-los dòcilment. A l’inversa, res més perillós pel
que mana que el fet que la gent pensi. Pa i circ era la recepta dels emperadors
romans”. Per als ordenadors del nostre sistema capitalista n’hi ha una
de molt semblant: consum i molta, molta, tele!

“Cal
desempolsar el crit il.lustrat ‘Sapere aude’ Atreveix-te a pensar! La cultura
ens fa lliures, la ignorància en encadena. ”

El convidat. Jordi Llovet.

Catedràtic de filosofia i premi Ciutat de Barcelona. La seva afició literària
ha cristal·litzat en la versió al català de Les
fleurs du mal de Beaudelaire.

Ens recomana que pensem si la ignorància més feliços no ens fa beneits.
Per a JL decididament cal tirar cap a la
intel.ligència i no cap a la beneiteria. No és que la veritat sigui trista, és
que no té remei. “A mi m’amarga l’existència la ximpleria, justament el que per a la
majoria és motiu de gresca: carnavals, caps d’any… Allò que els posa fora de
si… perquè beuen massa. Prefereixo barrejar-me amb la gent amb qui es pot
parlar i practicar la intel.ligència”. Constata amb certa tristesa
que en la societat urbana cada cop hi ha més festes i les festes duren més.

“La qüestió és distreure’s com si això fos la
felicitat. De fet això és una fugida
i en el fons el que hi ha és por: la
gent vol distreure’s per oblidar. De què vol oblidar-´se? Que ha de morir”

La mateixa paraula “distreure’s” és prou eloqüent: desviar l’atenció cap
allò secundari, buscar d’oblidar. Oblidar el que comporta la vida normal: obligacions,
problemes, penes i, la darrera i definitiva, la mort. És el que vol dir Jordi
Llovet. Una solemne covardia, una evasió deshonesta humanament parlant.

“Això
és condemnar-se en vida. Prou condemna és passar a l’altre barri, doncs ara
imagini’s passar per aquest món d’una manera tan absolutament estèril”

Adolf Beltran tanca la conversa amb aquesta cita de Voltaire:

“La ignorància és la
felicitat, però no va trobar ningú que volgués ser tonto a canvi de ser feliç”

Adolf Beltran a Audio en Català

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!