BioSofia
Cercant la saviesa de l'art de viure
Segueixo intentant transcriure l’interessant espai de reflexió Veritat
o mentida? d’El Matí de Catalunya Ràdio. L’entrevista d’Adolf Beltran a Terry
Eagleton va oferir encara alguns apunts més d’interès.
Terry Eagleton sempre ha intentat connectar amb Aristòtil i en la
conversa n’ha deixat constància. L’anglès recorda que la idea aristotèlica de
felicitat va lligada a l’acompliment de
les nostres capacitats.
Més recentment Maslow col.locava l’autorealització
en la cúspide de la seva piràmide de les necessitats humanes. (Aquesta
coincidència no fa de Maslow un plagiador del filòsof grec: la teoria piramidal
és un estudi de la interacció de les aspiracions humanes que Aristòtil de cap
manera no es va proposar.)
Terry Eagleton acaba:
“per ser feliços hem d’estimar i ens cal un cert grau
d’autosacrifici”,
cal sortir de nosaltres i sentir l’amor pels
altres. És ètica política.
“Cal treballar perquè els altres tinguin les mateixes condicions
que nosaltres per a ser feliços.”
I ens preguntem si això no és una contradicció. Com podem ser feliços i
alhora preocupar-nos pel cúmul d’injustícies que omplen el món? Tan sols
pensar-hi, ens omple de tristesa i, potser també ràbia.
Terry Eagleton respon.
“No ajudarà pas la gent dels països pobres que nosaltres visquem
també en barraques. El que els ajudarà serà la nostra acció política a favor
d’ells. No es tracta d’actuar sota una culpa masoquista que ens negui part de
la felicitat a què podem arribar només pel fet que la resta del món no sigui
feliç.”
Ignorar la misèria de moltíssima gent és, de ben segur, una pretensió
impossible. Sempre alguna cosa ens ho recordarà i aquest record portarà un punt
de culpabilitat i de malestar a la nostra vida. Sentir-se feliços implica,
doncs, saber que hi ha algú que es beneficia de la nostra generositat i del
nostre treball per canviar certes estructures injustes.
Tornem a la idea aristotèlica i
maslowiana de felicitat. Com ja vaig apuntar també al final del blog anterior,
la felicitat va vinculada a l’esforç per a la consecució o producció d’alguna
cosa (prefereixo parlar d’esforç que de sacrifici). Dit d’una altra manera, res
és satisfactori per si mateix. Només ho és en tant que la semtim com a prolongació de la pròpia persona, en tant que en aquell objecte o acció hi ha la plasmació del meu esforç i de les meves capacitats. I és que els
humans som en gran mesura uns homo faber, realitzadors. Els objectes que ens satisfan porten sempre el segell de “producte”, és a dir els percebem com a fruit
d’alguna potencialitat personal que es posa en joc, sigui física, mental, o
d’ambdues. Produeix felicitat el fet de “sentir-se capaç de”, de sentir que estem desplegant la
nostra capacitat creadora, la voluntat de poder que diria Nietzsche.
La felicitat va lligada a aquesta nostra capacitat productiva perquè en ella hi està implicada tant la capacitat personal com l’esforç per aplicar-la. (Un esforç en
forma d’energia o en forma de dedicació temporal que altrament es podria orientar
a l’oci o al joc.)
Algú pot pensar que l’alegria d’un moment de sort no encaixa
amb el que acabo de dir. Primer, aquesta alegria no es traduirà en felicitat
fins el moment que no fem un ús
intel.ligent del que la sort ens ha deparat. Segon, reslta ben curiós que fins i tot quan la sort
ens acompanya tendim a creure que alguna cosa hem fet nosaltres per obtenir-la.
Homo faber i zoon politikon. Quan la nostres
produccions, a més de ser sentides com a autorealitzacions, notem que repercuteixen positivament sobre els altres, augmenten exponencialment
la sensació de felicitat. Quan el nostre “producte”, la nostra consecució, és el
benestar d’altres persones, la felicitat és immensa. Participar de la fraternitat
universal ens fa més humans. Primer dintre del reduït nucli familiar i
posteriorment en els diversos cercles concèntrics en què vulguem inserir-nos.
Com més amplis siguin els cercles de fraternitat que incorporem a la nostra vida, més humans ens sentirem i més
feliços serem.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
M’envaeix una serenor profunda quan em deixo emportar per les sensacions d’un mar immens sota un cel radiant i blau. Em sento molt feliç. Potser m’hi sentiria més, com tu dius, si realitzés alguna cosa. Però també hi ha felicitat rebent, deixant-te penetrar per la naturalesa. És la meva experiència i crec que la de molts altres.
Bones i profundes reflexions en aquest bloc.