BioSofia

No enteneu com es pot passar tanta estona sense fer res. “Que no veu que nosaltres no parem en tot el dia?” penseu. “Tant el seu pare com jo, sempre tenim coses a fer i ell sembla que d’un temps ençà li hagin tret l’ànima.” No hi ha pitjor vici que la mandra, em comenteu, i ja el veieu abocat a la ganduleria per sempre. Si ara que té 14 anys, que hauria de vessar de vitalitat, el trobeu minuts i minuts arrossegant-se per casa, què no serà de gran! 

1. Mirem d’entendre’l 

Doncs de gran ja no serà adolescent. I per tant el més probable és que li hagin desaparegut aquestes estones letàrgiques pòpies d’un creixement accelerat. Us en recordeu de quan era més petit, que després d’una febrada havia posat un centímetre o més d’alçada? La febre era la forma com el cos reaccionava en un moment de canvi en la infantesa. Si a l’adolescència hi afegim els ben sabuts canvis hormonals entendrem que la reacció sigui en forma de mandra o de letargia, com vulgueu. I en forma de granets i de malhumor …  No es posen quinze centímetres de més en un any sense pagar una factura! 

La mandra és una sensació nova per a ell. Mai havia tastat el gust de deixar-se anar i no fer res. I resulta que li agrada! Però és que ara tampoc sap què fer moltes vegades. Ha d’aprendre noves formes d’oci perquè les infantils ja no li valen.

Finalment, no oblidem ni el seu gust per la provocació ni les ganes de diferenciar-se dels grans. L’agitació d’aquests (feina, compres, hobbies,reunions socials, neteja) li sembla una estupidesa. No té cap ganes defer-se-la seva. Ell vol marcar la diferència. Va a ralentí, s’arrossega cap als llocs, s’eclipsa en els lavabos, es replega en els jocs d’ordinador. Per a ell, els adults viuen esclaus del temps, en comptes de gaudir-lo. No li fem cap enveja, més aviat li fem llàstima! Aprofitar el temps té per a ell un sentit ben oposat al nostre.

La seva vivència del temps està a les nostres antípodes. Si per a nosaltres sembla que el temps se’ns acaba i el volem escurar, ell disposa de tot el temps del món. A nosaltres ens fa pensa posar anys i a ell li agrada perquè es fa gran. No té pressa. Si no aprova en un any, ho farà en dos i no passa res. Si la feina no arriba avui, ja vindrà demà passat. Tenir fills? Això sí que va per a llarg. 

Somiar. O buidar la ment. O donar voltes a les coses indefinidament, la ment suspesa sobre un punt en pura contemplació. Reacció explicable quan la vida t’omple de novetats que no acabes d’entendre.  

2. Comprendre no vol dir justificar. Posem-hi seny.

Fins ara hem mirat de comprendre la situació de l’adolescent. Compte, però! Aquí no s’acaba la feina del pare o la mare. La nostra comprensió no ha de derivar en inhibició. Comprendre les seves raons no vol dir donar-les per bones. És veritat que el seu cos porta a la mandra i en part la necessita. Però només en part i no sempre. Els educadors, els pares, són els que han de discernir fins on arriba la necessitat i on comença el caprici, en aquest cas la mandra. És responsabilitat dels pares, no se’n poden pas inhibir. El noi tindrà la temptació d’estirar la necessitat de la peresa i portar-la a extrems. Intentarà utilitzar a favor d’interessos poc nobles la nostra comprensió, per a la seva  de comoditat o per esquivar obligacions. Això també forma part del comportament adolescent. Hi ha constriccions (escolars, materials, familiars i socials) que l’adolescent no pot esquivar sense que perillin els estudis o la seva sociabilitat o el sentit del deure ( “fes els deures!” “ordena l’habitació!” “baixa les escombraries”, “buida el rentavaixelles”, “para taula”, etc.)

Per als pares es fa difícil i cansat d’intervenir i posar seny. A la tossuderia del noi o la noia, cal afegir-hi topar-se constantment amb els seus morros. També és angoixant per al pare o la mare enfrontar-se a la pròpia indecisió: dubtem massa sovint. Però si s’actua amb decisió des del primer moment, la dificultat minva amb el temps. Segur. Tinguem present que encara pul·lula una falsa psicopedagogia del “Compte! que no ens passéssim amb els fills”; una falsa psicologia de la por i la llagrimeta: “Pobrets! ho tenen tant difícil!” Pares, penseu que per sobre de tot el noi i la noia necessiten seguretat. Les indecisions dels pares fan més mal que errades puntuals. Pares, aferreu-vos a quatre idees clares i  manteniu-les amb igual fermesa que serenitat. Si més endavant veieu que les heu de canviar, no us sàpiga greu ni de canviar-les ni de no haver-ho fet abans. Allò important és que en cada moment la decisió es pregui amb plena seguretat. 

Està bé que la comprensió ens porti a la tolerància. Però la tolerància no és inhibició. La comprensió tolerarà aquests moments de mandra sempre que siguin dintre els seus espais d’oci, però mai en el moment de complir amb les seves obligacions. Tolerarem el ritme més pausat, però no l’incompliment. La comprensió només ha de significar més serenor, no prendre’s a la brava l ‘actitud de l’adolescent. La comprensió vol dir exigir amb més tranquil.litat, però no abandonar l’exigència. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!